després de llegir els diferents correus, anar ahir a la plaça Catalunya a veure què s'hi coïa i llegir avui l'article del Jordi a la vanguardia, m'agradaria mostrar-vos els meus dubtes i les meves intuïcions sobre el tema que ens ocupa.
Començaré dient que encara no sé del cert a qui votaré demà i ja fa mesos que em trobo així. Per a les autonòmiques ja va ser difícil decidir-me. Això em passa perquè, tot i que hi ha partits dels qual m'interessa el programa, ja no hi confio gens en la classe política. Hi ha gent, seguríssim que n'hi ha, que entra a la política amb idees honestes i valentes i amb bones intencions, però la realitat és que no estan preparats per assumir un càrrec polític i la maquinària els acaba engolint. Tenim exemples locals, nacionals i mundials.
Em preocupa veure com la realitat política funciona a dos nivells, el públic i el privat i tenir la certesa que el joc polític és, sobretot, un joc a porta tancada. Així és també a nivell local, nacional i global. Les institucions que governen el món realment (banc mundial, fons monetari internacional, organització mundial del comerç, ...) són opaques pel que fa al ciutadà, que sap poc o gens de com funcionen (qui tria els càrrecs i per què) i que no té veu ni vot sobre les polítiques i les decisions que es tiren endavant. Decisions i polítiques que més que res tenen a veure amb l'economia i poc a veure amb les idees. Això em preocupa profundament. Des de la meva enorme ignorància respecte del dia a dia de la política, a nivell general tinc la sensació que els nostres polítics, els d'aquí, decideixen poc sobre les qüestions importants que ens afecten a tots: les retallades, les pensions, l'edat de la jubilació, .... Sinó que més aviat són titelles de la política mundial que és la que realment governa i curiosament és la que no té cap mena d'estructura democràtica i per això precisament no és gens transparent. Per això, veure les campanyes electorals que s'han emès aquests dies, tan miserables, em provoca una indignació enorme. Sembla que la qüestió, per als polítics sigui la de fer-se amb el poder sabent que la majoria de coses que proposen no es podran dur a terme, prometent el que saben que la gent vol sentir. Tot plegat fum i poca cosa més. La classe política necessita fer un canvi radical de discurs. Fins aquí el meu desencís i la meva indignació, que són els que em van dur ahir a la plaça catalunya. Ara bé, que compartim motius per estar indignats no vol dir res més que això mateix.
Amb la Marta ens preguntàvem ahir si era criticable que la gent es queixés sense aportar solucions. Home, que la gent es queixa és un fet i que la queixa assenyala els problemes també, però tenir solucions ja és alguna cosa més difícil. És important queixar-se, indignar-se i anar a la plaça catalunya o recolzar als acampats perquè tot el que sigui promoure el debat polític ja és millor que l'apatia i la indiferència a les que estem habituats. Aquesta implicació hauria de ser normal. Sens dubte, els indignats han sorprès al món sencer i d'una manera o altra a partir d'ara se'ls haurà de tenir en compte. Però la indignació té una cara oculta, un matís, que és el que el Jordi, en el seu article, explica: no hem estat del tot honestos amb la democràcia i els valors que tan defensem, i sobre això hi hem de pensar també. Hem viscut tan bé com hem pogut i si això ha significat aprofitar-nos del sistema doncs ho hem fet, igual que els polítics fan, i hem anat a la nostra per damunt de tot. Aquests no-valors individualistes i (perdoneu) purament capitalistes han estat els nostre pa de cada dia i ho hem normalitzat i fins i tot aprovat entre nosaltres com si fos el que calia fer. Podem criticar la societat i dir que som fills del nostre temps per treure'ns de sobre la responsabilitat, però el fet és que també som responsables del que ha passat perquè hi hem col·laborat. Podríem haver estat més crítics i fer ús de tots aquests coneixements que tenim, però hem preferit mirar cap a un altre costat i seguir fent el que crèiem que ens convenia. Sí, semblava que el sistema ens avalava i que, per tant, estava bé. No dic que fer-ho d'una altra manera sigui fàcil, dic que senzillament és possible.
Així, penso que la crisi ha posat de manifest aquests dos aspectes: que n'estem cansats d'una classe política decadent i que els ciutadans podríem haver fet millor les coses. Per tant, cal un doble canvi si és que realment volem creure en la democràcia que prediquem, perquè ara per ara tenim una democràcia mediocre. Això implica, per començar, que difícilment tornarem a viure com hem viscut fins ara, i que haurem de trobar altres vies que facin sostenible el nostre sistema de vida. Voler-ho tot i voler-ho ara, no és possible ja. Conseqüentment els polítics han de deixar de prometre en va i iniciar un camí de transparència i sinceritat que ens ajudi a entendre quina és la nova realitat que ens assalta a dia d'avui.
Bé, perdoneu el super rotllo. Veig que he de millorar, com a mínim, la meva capacitat de síntesi, tot i que segur que m'he deixat coses... En aquesta llista de correu hi hem creat una petita plaça catalunya on també opinem i debatem i em sembla que és bo que ho estiguem fent.
Aida, 100% d'acord amb tu. HAs expressat amb calma i serenor (com sempre) la meva confusió excitada d'aquests dies. Gràcies. Tot és molt confús. Aquest matí vaig cap a Washington Sq. a la concentració en solidaritat amb les acampades, aviam què s'hi diu, i us ho explico.
M'ha encantat el mail de l'Aida, diria que hi estic d'acord amb tot.
He llegit l'article del Jordi i també m'ha agradat, cal fer autocrítica profunda, profunda, molt profunda, el primer pas d'aquesta autocrítica és prendre la decisió de demà amb tot el que comporta tan si votes com si decideixes no fer-ho, a un partit o a un altre, tan si vas decidir el teu vot fa 10 anys com si el decideixes aquesta nit, que per alguna cosa es diu "jornada de reflexió".
L'única cosa en la que discrepo Jordi, si em permets, és que no sé si és tan divertit dormir al terra d'una plaça durant dies i dedicar el teu temps a articular comissions i assamblees al ras. "Alternatiu" (per dir-ho d'alguna manera) no és sinònim de xixarel·lo o perroflautic, la complexitat en algunes ocasions no es dóna però en d'altres indiscutiblement sí. El que dic és tan lògic i evident que a vegades se'ns pot arribar a oblidar. Una revolució no és mai quelcom simplista. Mai.
De fet, em sembla tan poc divertit dormir en una plaça durant dies que en cap moment m'he plantejat anar-hi i fer-ho. Sento molta admiració per totes les persones que estan fent possible el que està passant perquè al cap i a la fi, com dèia, no és qüestió només de les eleccions de demà, les eleccions de demà penso que son el primer pas d'un camí molt llarg d'autocrítica cap a (esperem) quelcom nou o, si més no, quelcom analitzat com cal. I totes aquestes persones estan sent els agents primers d'aqueste autocrítica.
Hola, jo també volia dir que m'ha agradat el mail de l'Aida i que el comparteixo al cent per cent. Sóc de viatge i no tinc gaire temps per escriure quelcom amb cara i ulls a l'alçada del que s'està dient aquí, però segueixo aquesta cadena amb molt d'interès. Gràcies a tots!
Bon dia a tots i totes a la vila del pingüí,
ResponEliminadesprés de llegir els diferents correus, anar ahir a la plaça Catalunya a veure què s'hi coïa i llegir avui l'article del Jordi a la vanguardia, m'agradaria mostrar-vos els meus dubtes i les meves intuïcions sobre el tema que ens ocupa.
Començaré dient que encara no sé del cert a qui votaré demà i ja fa mesos que em trobo així. Per a les autonòmiques ja va ser difícil decidir-me. Això em passa perquè, tot i que hi ha partits dels qual m'interessa el programa, ja no hi confio gens en la classe política. Hi ha gent, seguríssim que n'hi ha, que entra a la política amb idees honestes i valentes i amb bones intencions, però la realitat és que no estan preparats per assumir un càrrec polític i la maquinària els acaba engolint. Tenim exemples locals, nacionals i mundials.
Em preocupa veure com la realitat política funciona a dos nivells, el públic i el privat i tenir la certesa que el joc polític és, sobretot, un joc a porta tancada. Així és també a nivell local, nacional i global. Les institucions que governen el món realment (banc mundial, fons monetari internacional, organització mundial del comerç, ...) són opaques pel que fa al ciutadà, que sap poc o gens de com funcionen (qui tria els càrrecs i per què) i que no té veu ni vot sobre les polítiques i les decisions que es tiren endavant. Decisions i polítiques que més que res tenen a veure amb l'economia i poc a veure amb les idees. Això em preocupa profundament.
Des de la meva enorme ignorància respecte del dia a dia de la política, a nivell general tinc la sensació que els nostres polítics, els d'aquí, decideixen poc sobre les qüestions importants que ens afecten a tots: les retallades, les pensions, l'edat de la jubilació, .... Sinó que més aviat són titelles de la política mundial que és la que realment governa i curiosament és la que no té cap mena d'estructura democràtica i per això precisament no és gens transparent. Per això, veure les campanyes electorals que s'han emès aquests dies, tan miserables, em provoca una indignació enorme. Sembla que la qüestió, per als polítics sigui la de fer-se amb el poder sabent que la majoria de coses que proposen no es podran dur a terme, prometent el que saben que la gent vol sentir. Tot plegat fum i poca cosa més. La classe política necessita fer un canvi radical de discurs.
Fins aquí el meu desencís i la meva indignació, que són els que em van dur ahir a la plaça catalunya. Ara bé, que compartim motius per estar indignats no vol dir res més que això mateix.
Amb la Marta ens preguntàvem ahir si era criticable que la gent es queixés sense aportar solucions. Home, que la gent es queixa és un fet i que la queixa assenyala els problemes també, però tenir solucions ja és alguna cosa més difícil. És important queixar-se, indignar-se i anar a la plaça catalunya o recolzar als acampats perquè tot el que sigui promoure el debat polític ja és millor que l'apatia i la indiferència a les que estem habituats. Aquesta implicació hauria de ser normal. Sens dubte, els indignats han sorprès al món sencer i d'una manera o altra a partir d'ara se'ls haurà de tenir en compte.
ResponEliminaPerò la indignació té una cara oculta, un matís, que és el que el Jordi, en el seu article, explica: no hem estat del tot honestos amb la democràcia i els valors que tan defensem, i sobre això hi hem de pensar també. Hem viscut tan bé com hem pogut i si això ha significat aprofitar-nos del sistema doncs ho hem fet, igual que els polítics fan, i hem anat a la nostra per damunt de tot. Aquests no-valors individualistes i (perdoneu) purament capitalistes han estat els nostre pa de cada dia i ho hem normalitzat i fins i tot aprovat entre nosaltres com si fos el que calia fer. Podem criticar la societat i dir que som fills del nostre temps per treure'ns de sobre la responsabilitat, però el fet és que també som responsables del que ha passat perquè hi hem col·laborat. Podríem haver estat més crítics i fer ús de tots aquests coneixements que tenim, però hem preferit mirar cap a un altre costat i seguir fent el que crèiem que ens convenia. Sí, semblava que el sistema ens avalava i que, per tant, estava bé. No dic que fer-ho d'una altra manera sigui fàcil, dic que senzillament és possible.
Així, penso que la crisi ha posat de manifest aquests dos aspectes: que n'estem cansats d'una classe política decadent i que els ciutadans podríem haver fet millor les coses. Per tant, cal un doble canvi si és que realment volem creure en la democràcia que prediquem, perquè ara per ara tenim una democràcia mediocre. Això implica, per començar, que difícilment tornarem a viure com hem viscut fins ara, i que haurem de trobar altres vies que facin sostenible el nostre sistema de vida. Voler-ho tot i voler-ho ara, no és possible ja. Conseqüentment els polítics han de deixar de prometre en va i iniciar un camí de transparència i sinceritat que ens ajudi a entendre quina és la nova realitat que ens assalta a dia d'avui.
Bé, perdoneu el super rotllo. Veig que he de millorar, com a mínim, la meva capacitat de síntesi, tot i que segur que m'he deixat coses...
En aquesta llista de correu hi hem creat una petita plaça catalunya on també opinem i debatem i em sembla que és bo que ho estiguem fent.
Petons a tots i totes!
Aida
Aida, 100% d'acord amb tu. HAs expressat amb calma i serenor (com sempre) la meva confusió excitada d'aquests dies. Gràcies. Tot és molt confús. Aquest matí vaig cap a Washington Sq. a la concentració en solidaritat amb les acampades, aviam què s'hi diu, i us ho explico.
ResponEliminaPetons a tots.
J.
M'ha encantat el mail de l'Aida, diria que hi estic d'acord amb tot.
ResponEliminaHe llegit l'article del Jordi i també m'ha agradat, cal fer autocrítica profunda, profunda, molt profunda, el primer pas d'aquesta autocrítica és prendre la decisió de demà amb tot el que comporta tan si votes com si decideixes no fer-ho, a un partit o a un altre, tan si vas decidir el teu vot fa 10 anys com si el decideixes aquesta nit, que per alguna cosa es diu "jornada de reflexió".
L'única cosa en la que discrepo Jordi, si em permets, és que no sé si és tan divertit dormir al terra d'una plaça durant dies i dedicar el teu temps a articular comissions i assamblees al ras. "Alternatiu" (per dir-ho d'alguna manera) no és sinònim de xixarel·lo o perroflautic, la complexitat en algunes ocasions no es dóna però en d'altres indiscutiblement sí. El que dic és tan lògic i evident que a vegades se'ns pot arribar a oblidar. Una revolució no és mai quelcom simplista. Mai.
De fet, em sembla tan poc divertit dormir en una plaça durant dies que en cap moment m'he plantejat anar-hi i fer-ho. Sento molta admiració per totes les persones que estan fent possible el que està passant perquè al cap i a la fi, com dèia, no és qüestió només de les eleccions de demà, les eleccions de demà penso que son el primer pas d'un camí molt llarg d'autocrítica cap a (esperem) quelcom nou o, si més no, quelcom analitzat com cal. I totes aquestes persones estan sent els agents primers d'aqueste autocrítica.
Mooolts kisses
Eli
Hola, jo també volia dir que m'ha agradat el mail de l'Aida i que el comparteixo al cent per cent. Sóc de viatge i no tinc gaire temps per escriure quelcom amb cara i ulls a l'alçada del que s'està dient aquí, però segueixo aquesta cadena amb molt d'interès. Gràcies a tots!
ResponEliminaPetons
Alba