Aquest mail neix arran de l’article del Jordi (no sóc original en això) i en el mail “macro” enviat pel Cristian. Merci per fer-me arribar aquest debat...
Crec que el sentit de l’article del Jordi és molt pertinent. Toca el moll de l’os. El canibalisme social triomfa perquè som com som, i volem el que volem. Tenim un desig, una voluntat, un individualisme constitutiu. Per això, Jordi, crec que tens tota la raó quan acuses que aquells que es queixen en nom de la “bondad” han aplicat alguna d’aquelles “maldats” en virtut del seu propi interès, i al preu que fos.
Ara bé, dit això crec que hi ha un tema de fons. El gran desengany que tenim a “Occident”. Rawls deia que hi ha un sentiment de justícia inherent en cadascú de nosaltres, i jo hi crec. Forma part de la pau social i emotiva de cadascú de nosaltres. Ens hem de posar d’acord en què és justícia i assumir el pacte, cert, i tenim més sortida. Potser el rerefons és que la gent se sent estafada amb aquest pacte. Alguna cosa no acaba de funcionar, alguns esquemes no s’ajusten a la realitat, i es té la sensació que “ens l’estan fotent” per tot arreu. I en això crec que té les de perdre l’esquerra.
“L’esquerra”...Què és “l’esquerra”? És evident que la “lluita de classes”, “l’opressió” del patró, “proletariat”, etc., té poc ressò. El nostre context té altres paràmetres i cal una relectura. No val acudir a grans discursos i a grans dogmes del passat que tenen raó “perquè sí” per tapar una inoperància semàntica. Cauríem en una nova dogmàtica quasi-eclesial que parlaria en nom del “sentit comú” (el menys comú dels sentits...) i la bondat. Un nou “teísme” moral, vaja... Estic convençut que el gran repte és poder conjuntar les parts que ens composen (com diria Plató), i això vol dir procurar una defensa de la lliure realització personal i econòmica conjunta i solidàriament a l’assegurança d’un context social que promogui i protegeixi el dret de tothom a ser algú, allò que vol ser (en la mesura del possible). O viceversa. En definitiva: Rawls, Habermas, A. Sen... El repte és immens i exigent, perquè depèn de tots, i ja se sap que una poma podrida podreix el cistell...
El sistema polític està podrit, té ronya. Viu en la paraula i poca cosa més. El polític s’ha convertit en el nou sacerdot, però ja no creiem en super-herois. Ni els metarelats, com diria Lyotard. La relació a casa nostre entre el “dir” i el “fer” és psicòtic. Tothom sospita del gran altre, el “sistema”, i se n’aprofita. “Tonto el último”, sembla que ens diem constantment. El “sistema” és així. Però qui coi és aquest sistema? Com deia la poetissa, “tu, tots, tothom”... Ara bé, preval la sensació, i això és greu, que deu haver una mena de realitzador del “show de Truman” més enllà de tot plegat que es deu estar “partint” i dient-se: “Mira aquest pringats, ara es ploren...”.
veure com Convergència no ha deixat d'inocular nova sang dins les seves files des que el gran capo (jordi pujol) la deixes una mica malmessa donat el gran buit que va deixar un carisma com ell (no entro a valorar políticament les seves accions, però ningú podrà dubtar que el pes específic d'una persona com el pujol al panorama polític era notable), em fa pensar en una cosa: la importancia de la regeneració.
Regenerar és democràcia, és oportunitat, també és risc, òbviament, però sobre tot és intel·ligència. De la mateixa manera que la caiguda del gran totem pujolista va arribar un moment que es va fer totalment necessàri, ara a Barcelona, els socialistes tenen un gran repte (a Barcelona i a Catalunya en general): ser capaços d'obrir la porta als pensadors de l'esquerra, per a que facin net a les cantonades on s'acumula la brossa. L'esquerra, desorientada a tota europa necessita regenerar, recrear, els seus referents per donar resposta a tota aquella gent que se sent d'esquerres i ara mateix no té on recolzar-se. Hi han intelectuals, polítics, oradors, gent de carrer i gent d'acadèmia, hi han les 50.000 signatures que han recollit a la plaça catalunya en 4 dies d'indignació, que necessiten una resposta que s'aguanti, capaç de marcar horitzons de futurs i plantejar solucions estructurals, des del punt de vista de l'esquerra, a la situació que viu el món.
Cal felicitar al Trías i a CIU per haver entés que el monolitisme no porta enlloc, ni tampoc el populisme laportià ;) cal seguir debatent, per què d'aquí un any sant torne-m'hi.
PD: de la mateixa manera que tothom pot afegir qui vulgui, qualsevol també es pot donar de baixa.
bon dia a tothom! totalment dacord que al suposat pensament d'esquerra li cal regenerarse...de fet a Barcelona ciutat ja fa temps que el que hi ha es una politica de la prohibicio constant encarada nomes a quedar be de cara al turisme..esperem que aixo canvii, sigui amb qui sigui.
Si felicitem a convergencia tambe hem de felicitar al PP...en fins. A continuar amb aquest debat, a veure quin ambient es respira avui a la plaça catalunya
Si, és evident que l'esquerra fa aigües per a tot arreu. De fet, és veritablement l'esquerra, l'esquerra? No sé si m'explico... diria que "esquerra" en el pla polític imperant s'ha convertit en un concepte mòrbid i absolutament maleable. Suposo que en part és -i perdoneu si pot semblar reduccionista- que el model capitalista cap al qual ens estem dirigint (el model USA, des del meu punt de vista perillós perquè pot arribar a convertir-se en deshumanitzant si no es conté, cosa que no treu que també tingui coses positives) acaba sent un model piramidal, que és contradictori amb les demandes socials d'esquerres. És a dir, el meu dubte és: es pot conjugar veritablement aquest model capitalista amb polítiques d'esquerres?
En fi, gràcies, estic aprenent molt.
I si cal felicitar al PP perquè ha guanyat CiU (els felicito als dos), també caldrà felicitar a Plataforma per Catalunya si ha guanyat el PP, però d'això me n'abstindré perquè la seva aparició en el panorama em provoca una tristesa profunda, profunda.
- Es diu que la democràcia és el sistema polític que no resol les contradiccions, sinó que el que busca és precisament fer conviure la contradicció en un mínim comú de civisme. Per això sempre estarà travessada per una dinàmica irressoluble que, si es porta bé, és enriquidora. Ara bé, si això és així, crec que es fa difícil entendre com algunes opcions dites democràtiques el que busquen és afegir més llenya al foc amb discursos excloents que no busquem ampliar el marc d’acció del sistema. No es tracta de races o religions, sinó de pacte cívic.
- Dit això, les “esquerres” naufraguen perquè segurament el seu discurs és irrellevant. Els tòpics no són més que paraules, ple de dogmes inalterables i de moralina, que no són evidents per se. Amb tot, ens hem d’entendre, i volem fer-ho bé, per això es busca un “sistema” social de drets i deures, independentment de com es vulgui viure la vida privada.
- El moviment que hi ha és, al meu entendre, més social que ideològic. És la sensació que hi ha “algú ens està prenent” el pèl el que guia el malestar, i en això hi entra el progre, el conservador, el liberal, el verd, l’immigrant. Seria important que això no és trenqués perquè la qüestió no és ja la ideologia, la cultura o els colors polítics, sinó el pacte social al que estem obligats a arribar i, sobretot, respectar
- Segurament deu haver-hi alguna possibilitat de conjugar el liberalisme amb una sensibilitat social i de justícia mínima. És tan just voler prosperar com que en fer-ho no s’estigui hipotecant les opcions de l’altre. I si això passés, cal corregir-ho. Però aquí està el problema, perquè: qui ho corregeix? Quan? Com? En nom de qui? ...I a més, sense mai dissipar la sensació que se’ns escapen moltes coses i que realment no hi ha un autèntic compromís en aquesta necessitat “correctiva” de l’excés individualista.
Guaita, em toca d'aprop la regeneració, la regeneració política. Podríem dir que en formo part al partit polític del meu poble, sóc un de la nova fornada, dels nous, dels joves, dels inocent-que-te-la-fotran, sóc un dels els-teus-no-et diuen-tota-la-veritat, un dels segur-que-hi-vols-entrar?, un cadell, el jove de 33 anys?, el per-què-no-t'hi-vas-posar-abans, etc. M'he sentit a dir un munt de qualificatius i desqualificatius inacabable.
Fa dies, vaig començar a tocar política, a informar-me, a formar-me, a llegir, a preguntar, a llegir més (ficció i no ficció, memòries, fets històrics, ...). Sempre tinc la sensació que he llegit i fet poc. Formo part de la regeneració però he llegit poc sobre el tema i si llegeixo més i m'informo més i segueixo fent d'espectador tinc la sensació que sortirè de la fase regeneració i passaré a directament a la fase "carca-dinosaure". Ho he intentat, amb il·lusió, amb empenta, amb força, amb hores, amb moltes hores i de cop et trobes que la maquinaria té un ritme determinat que no és el teu i frenes una mica, que té unes instruccions amb paraules arcaiques i en desús que no entens i no les saps llegir, que "l'això ve de lluny" si que existeix, que la rancúnia també existeix i resulta ser una pedra de plom ancorada als peus, tot i així apretes, animes i fas que el ritme sigui una mica diferent, comences a traduïr les instruccions, a apropar el lluny i anar actualitzant temes, agafes foça d'on pots, et dius a tu mateix "vamos patxi" i aixeques la pedra de plom i quan tot sembla que va força bé, freno de mà i de peu alhora, cop de cap al parabrises i el cinturó marcat al pit, marcat i ben marcat. En aquest cas les municipals són un misteri que no segueixen cap ordre, cap planificació, cap programa, cap fórmula, cap equació, costa d'entedre fins i tot un cop tens el resultat, hi ha una sèrie de variables inqualificables (les antigues enveges, la rancúnia-pedra-de-plom de coses d'abans, la vella guerra bruta de fons, el menyspreu, ...) que sempre van lligades a un passat. I ara pensareu, quin rotllo ens està fotent, doncs és en aquest passat que no hem sabut com marcar l'inici de la regeneració. S'han de tancar molts temes pendents, dins el meu partit i dins els altres, o fer un canvi d'equip complert, a tots els equips, com quan es juga a futbol americà, quan ataquen entra l'equip d'atacar i quan defenen entra l'equip de defensar, no hi ha mitjos equips.
La regeneració, jo no he acampat una setmana a cap plaça, jo porto molts mesos fent petits campaments setmanals, moltes tardes-vespres-nits fora de casa tramant la regeneració (sense veure com el meu fill va creixent, com juga a la banyera i com escup el sopar), amb la mà dreta i la mà esquerra, menjant entrepans, discutint amb els anomenats "carques", decint i guanyant, negociant, aprenent, hores de dinar davant l'ordinador, si ho computo hem surt molt més d'una setmana i de dos treballant. La regeneració, un dia d'aquest es farà una acampada perquè els que juguen a futbol puguin tocar la pilota amb les mans per tot el camp, cagun-deu, no et manifestis i ves a jugar a bàsquet i deixa als del futbol en pau, o fes com els que es van inventar el handbol, que van començar amb els peus i van acabar amb les mans.
La regeneració porta temps, al meu entendre és necessaria, sinó encara aniriem amb cota de malla i ausbergs pel carrer. Jo hi participo activament, tant o més que els que estan acampats, i no en faig bandera ni hashtags.
En el meu cas ahir se'm va marcar el cinturò al pit i em sembla que el tindré adolorit una bona temporada, serè regeneració a segona fila d'oposició, espero que la regeneració m'aguanti una mica, perquè d'aquí a 4 anys en tindré 38 i no sé què hauré regenerat.
he estat desaparegut de la 'cadena' un parell de dies, molt enfeinat i reflexionant sobre com m'he encès aquests dies. Perdoneu si en algun moment no he estat del tot educat.
Dit això: jo crec que l'error és voler regenerar "l'esquerra." L'esquerra que la regenerin els militants del PSC. Nosaltres pensem idees per sí soles, i si són bones i ens agraden ja les batejarem amb un nom. Els fundadors de l'esquerra no van regenerar cap ideologia, van dir què pensaven i va donar la casualitat que eren a l'esquerra de l'hemicicle.
A més, l'esquerra en part està morta perquè ha triomfat. Hi ha idees que comencen essent minoritàries, però després són transversals, aleshores la pures d'una postura perd sentit. A Espanya al 1900 l'estat controlava el 10% del PIB del país, avui controla el 40%. En 100 anys la idea que l'estat ha de proveïr i igualar i redistribuir ha triomfat. Una altra cosa és que un volgués que fós el 50% i altres el 30%, però és molt poca la gent que vol el 10%. Per entendre'ns: el PP fa promeses que a molts països són d'esquerres. El mateix passa amb la democràcia liberal, que en deien 'buergesa' fa 100 anys. Tothom ha assumit més o menys que el parlamentarisme és la millor solució. Hi ha gent que voldríem llistes obertes, i hi ha gent que voldría circumscripció única, però és molt poca la gent que creu que ens hauríem de carregar les eleccions.
Per tant, regenerar l'esquerra no crec que sigui el que toca, encara que sigueu d'esquerres, a no ser que volgueu perpetuar les elits actuals. A mi això em va costar d'entendre en el seu moment. Jo no vul regenerar el catalanisme, ni res, jo vull ser independent. I miro, i busco i estudio si és el millor i quina és la millor manera de fer-ho i de convèncer a la gent epr fer-ho. Després si me la porta el PP o ICV una mica m'és igual --només una mica. Si aconsegueixo que l'independentisme sigui transversal ja hauré guanyat. No m'estic explicant gaire, I'm sorry.
Jo crec que és molt més interessant fer-se les preguntes directament: com volem gastar la pasta pública? com s'han de prendre les decisions sobre aquesta pasta? qui ha de pagar més impostos i per què? com s'ajuda a la gent que ho necessita? com s'evita que la penya s'apalanqui en les ajdues dels demés? com es crea riquesa i quin paper ha de tenir la política en això? com s'ha de tractar la cultura des de la política? quins límits té la llibertat de pensament i acció? etc, etc, etc. Si al final resulta que has regenerat l'esquerra, doncs bones notícies pels fabricants de tela vermella.
Estic d'acord amb el Miquel quan diu que el que està passant al carrer no es pot veure en termes d'ideologies, de fet, el mèrit que té és que les ideologies han quedat al marge, com a quedat al marge fer ús dels mitjans de comunicació (influenciats per les ideologies), perquè el malestar es fa palès arreu.
Parlàvem "d'esquerres", fa temps que es diu que parlar d'esquerres i dretes està obsolet, en gran mesura no deixa de reflectir les ferides i rancúnies, com diu el Joan, del passat, això és veritat. Però és la única manera que se m'acut per a diferenciar a aquells que prioritzen les polítiques socials per sobre les econòmiques d'aquells que prioritzen les econòmiques per damunt de les socials. Evidentement, jo en política estic molt peix, però sóc capaç de veure que sense una bona gestió econòmica no és possible una bona política social, però vaja, vull pensar que no tots els partits son capaços de retallar pressupostos i després aconsellar a les persones que fagin ús d'entitats privades. La mesura del retall estic segura que és molt necessària, això no ho critico, el que no em sembla tan necessari és aprofitar per a donar consells d'aquesta mena i son aquest tipus de coses les que diferencien, des del meu punt de vista, la direcció d'uns i la direcció d'uns altres.
Estic molt d'acord amb el Joan en que s'hauria de fer "tabula rasa", desde el meu punt de vista, els que estan acampant estan fent una labor en aquest sentit tan positiva i "regeneradora" com la que esteu fent vosaltres des de dins dels vostres partits. Cadascú tria com fer les coses, hi ha persones que ara mateix pensen que és necessari desvincular-se dels partits per a poder fer-les, ja que dins dels partits hi ha de tot menys intenció de "canviar la plantilla de jugadors". Aquest és un altre dels problemes, crec.
Us passo un mapa "picantó". En aquesta ocasió si que els obsolets termes "dreta-esquerra" deixen d'existir per a agermanar-se espiritualment en un sol cant celestial... jeje:
Aquest mail neix arran de l’article del Jordi (no sóc original en això) i
ResponEliminaen el mail “macro” enviat pel Cristian. Merci per fer-me arribar aquest
debat...
Crec que el sentit de l’article del Jordi és molt pertinent. Toca el moll
de l’os. El canibalisme social triomfa perquè som com som, i volem el que
volem. Tenim un desig, una voluntat, un individualisme constitutiu. Per
això, Jordi, crec que tens tota la raó quan acuses que aquells que es
queixen en nom de la “bondad” han aplicat alguna d’aquelles “maldats” en
virtut del seu propi interès, i al preu que fos.
Ara bé, dit això crec que hi ha un tema de fons. El gran desengany que
tenim a “Occident”. Rawls deia que hi ha un sentiment de justícia inherent
en cadascú de nosaltres, i jo hi crec. Forma part de la pau social i
emotiva de cadascú de nosaltres. Ens hem de posar d’acord en què és
justícia i assumir el pacte, cert, i tenim més sortida. Potser el rerefons
és que la gent se sent estafada amb aquest pacte. Alguna cosa no acaba de
funcionar, alguns esquemes no s’ajusten a la realitat, i es té la sensació
que “ens l’estan fotent” per tot arreu. I en això crec que té les de
perdre l’esquerra.
“L’esquerra”...Què és “l’esquerra”? És evident que la “lluita de classes”,
“l’opressió” del patró, “proletariat”, etc., té poc ressò. El nostre
context té altres paràmetres i cal una relectura. No val acudir a grans
discursos i a grans dogmes del passat que tenen raó “perquè sí” per tapar
una inoperància semàntica. Cauríem en una nova dogmàtica quasi-eclesial
que parlaria en nom del “sentit comú” (el menys comú dels sentits...) i la
bondat. Un nou “teísme” moral, vaja... Estic convençut que el gran repte
és poder conjuntar les parts que ens composen (com diria Plató), i això
vol dir procurar una defensa de la lliure realització personal i econòmica
conjunta i solidàriament a l’assegurança d’un context social que promogui
i protegeixi el dret de tothom a ser algú, allò que vol ser (en la mesura
del possible). O viceversa. En definitiva: Rawls, Habermas, A. Sen... El
repte és immens i exigent, perquè depèn de tots, i ja se sap que una poma
podrida podreix el cistell...
El sistema polític està podrit, té ronya. Viu en la paraula i poca cosa
més. El polític s’ha convertit en el nou sacerdot, però ja no creiem en
super-herois. Ni els metarelats, com diria Lyotard. La relació a casa
nostre entre el “dir” i el “fer” és psicòtic. Tothom sospita del gran
altre, el “sistema”, i se n’aprofita. “Tonto el último”, sembla que ens
diem constantment. El “sistema” és així. Però qui coi és aquest sistema?
Com deia la poetissa, “tu, tots, tothom”... Ara bé, preval la sensació, i
això és greu, que deu haver una mena de realitzador del “show de Truman”
més enllà de tot plegat que es deu estar “partint” i dient-se: “Mira
aquest pringats, ara es ploren...”.
Bon dia,
ResponEliminaveure com Convergència no ha deixat d'inocular nova sang dins les seves files des que el gran capo (jordi pujol) la deixes una mica malmessa donat el gran buit que va deixar un carisma com ell (no entro a valorar políticament les seves accions, però ningú podrà dubtar que el pes específic d'una persona com el pujol al panorama polític era notable), em fa pensar en una cosa: la importancia de la regeneració.
Regenerar és democràcia, és oportunitat, també és risc, òbviament, però sobre tot és intel·ligència. De la mateixa manera que la caiguda del gran totem pujolista va arribar un moment que es va fer totalment necessàri, ara a Barcelona, els socialistes tenen un gran repte (a Barcelona i a Catalunya en general): ser capaços d'obrir la porta als pensadors de l'esquerra, per a que facin net a les cantonades on s'acumula la brossa. L'esquerra, desorientada a tota europa necessita regenerar, recrear, els seus referents per donar resposta a tota aquella gent que se sent d'esquerres i ara mateix no té on recolzar-se. Hi han intelectuals, polítics, oradors, gent de carrer i gent d'acadèmia, hi han les 50.000 signatures que han recollit a la plaça catalunya en 4 dies d'indignació, que necessiten una resposta que s'aguanti, capaç de marcar horitzons de futurs i plantejar solucions estructurals, des del punt de vista de l'esquerra, a la situació que viu el món.
Cal felicitar al Trías i a CIU per haver entés que el monolitisme no porta enlloc, ni tampoc el populisme laportià ;) cal seguir debatent, per què d'aquí un any sant torne-m'hi.
PD: de la mateixa manera que tothom pot afegir qui vulgui, qualsevol també es pot donar de baixa.
Bon dilluns
c.
bon dia a tothom! totalment dacord que al suposat pensament d'esquerra li cal regenerarse...de fet a Barcelona ciutat ja fa temps que el que hi ha es una politica de la prohibicio constant encarada nomes a quedar be de cara al turisme..esperem que aixo canvii, sigui amb qui sigui.
ResponEliminaSi felicitem a convergencia tambe hem de felicitar al PP...en fins. A continuar amb aquest debat, a veure quin ambient es respira avui a la plaça catalunya
petons
Aina
Bon dia,
ResponEliminaSi, és evident que l'esquerra fa aigües per a tot arreu. De fet, és veritablement l'esquerra, l'esquerra? No sé si m'explico... diria que "esquerra" en el pla polític imperant s'ha convertit en un concepte mòrbid i absolutament maleable. Suposo que en part és -i perdoneu si pot semblar reduccionista- que el model capitalista cap al qual ens estem dirigint (el model USA, des del meu punt de vista perillós perquè pot arribar a convertir-se en deshumanitzant si no es conté, cosa que no treu que també tingui coses positives) acaba sent un model piramidal, que és contradictori amb les demandes socials d'esquerres. És a dir, el meu dubte és: es pot conjugar veritablement aquest model capitalista amb polítiques d'esquerres?
En fi, gràcies, estic aprenent molt.
I si cal felicitar al PP perquè ha guanyat CiU (els felicito als dos), també caldrà felicitar a Plataforma per Catalunya si ha guanyat el PP, però d'això me n'abstindré perquè la seva aparició en el panorama em provoca una tristesa profunda, profunda.
kisses.
Eli
Buenas a tots,
ResponElimina- Es diu que la democràcia és el sistema polític que no resol les contradiccions, sinó que el que busca és precisament fer conviure la contradicció en un mínim comú de civisme. Per això sempre estarà travessada per una dinàmica irressoluble que, si es porta bé, és enriquidora. Ara bé, si això és així, crec que es fa difícil entendre com algunes opcions dites democràtiques el que busquen és afegir més llenya al foc amb discursos excloents que no busquem ampliar el marc d’acció del sistema. No es tracta de races o religions, sinó de pacte cívic.
- Dit això, les “esquerres” naufraguen perquè segurament el seu discurs és irrellevant. Els tòpics no són més que paraules, ple de dogmes inalterables i de moralina, que no són evidents per se. Amb tot, ens hem d’entendre, i volem fer-ho bé, per això es busca un “sistema” social de drets i deures, independentment de com es vulgui viure la vida privada.
- El moviment que hi ha és, al meu entendre, més social que ideològic. És la sensació que hi ha “algú ens està prenent” el pèl el que guia el malestar, i en això hi entra el progre, el conservador, el liberal, el verd, l’immigrant. Seria important que això no és trenqués perquè la qüestió no és ja la ideologia, la cultura o els colors polítics, sinó el pacte social al que estem obligats a arribar i, sobretot, respectar
- Segurament deu haver-hi alguna possibilitat de conjugar el liberalisme amb una sensibilitat social i de justícia mínima. És tan just voler prosperar com que en fer-ho no s’estigui hipotecant les opcions de l’altre. I si això passés, cal corregir-ho. Però aquí està el problema, perquè: qui ho corregeix? Quan? Com? En nom de qui? ...I a més, sense mai dissipar la sensació que se’ns escapen moltes coses i que realment no hi ha un autèntic compromís en aquesta necessitat “correctiva” de l’excés individualista.
Saluti!
Miquel
Hola,
ResponEliminaGuaita, em toca d'aprop la regeneració, la regeneració política. Podríem dir que en formo part al partit polític del meu poble, sóc un de la nova fornada, dels nous, dels joves, dels inocent-que-te-la-fotran, sóc un dels els-teus-no-et diuen-tota-la-veritat, un dels segur-que-hi-vols-entrar?, un cadell, el jove de 33 anys?, el per-què-no-t'hi-vas-posar-abans, etc. M'he sentit a dir un munt de qualificatius i desqualificatius inacabable.
Fa dies, vaig començar a tocar política, a informar-me, a formar-me, a llegir, a preguntar, a llegir més (ficció i no ficció, memòries, fets històrics, ...). Sempre tinc la sensació que he llegit i fet poc. Formo part de la regeneració però he llegit poc sobre el tema i si llegeixo més i m'informo més i segueixo fent d'espectador tinc la sensació que sortirè de la fase regeneració i passaré a directament a la fase "carca-dinosaure". Ho he intentat, amb il·lusió, amb empenta, amb força, amb hores, amb moltes hores i de cop et trobes que la maquinaria té un ritme determinat que no és el teu i frenes una mica, que té unes instruccions amb paraules arcaiques i en desús que no entens i no les saps llegir, que "l'això ve de lluny" si que existeix, que la rancúnia també existeix i resulta ser una pedra de plom ancorada als peus, tot i així apretes, animes i fas que el ritme sigui una mica diferent, comences a traduïr les instruccions, a apropar el lluny i anar actualitzant temes, agafes foça d'on pots, et dius a tu mateix "vamos patxi" i aixeques la pedra de plom i quan tot sembla que va força bé, freno de mà i de peu alhora, cop de cap al parabrises i el cinturó marcat al pit, marcat i ben marcat. En aquest cas les municipals són un misteri que no segueixen cap ordre, cap planificació, cap programa, cap fórmula, cap equació, costa d'entedre fins i tot un cop tens el resultat, hi ha una sèrie de variables inqualificables (les antigues enveges, la rancúnia-pedra-de-plom de coses d'abans, la vella guerra bruta de fons, el menyspreu, ...) que sempre van lligades a un passat. I ara pensareu, quin rotllo ens està fotent, doncs és en aquest passat que no hem sabut com marcar l'inici de la regeneració. S'han de tancar molts temes pendents, dins el meu partit i dins els altres, o fer un canvi d'equip complert, a tots els equips, com quan es juga a futbol americà, quan ataquen entra l'equip d'atacar i quan defenen entra l'equip de defensar, no hi ha mitjos equips.
La regeneració, jo no he acampat una setmana a cap plaça, jo porto molts mesos fent petits campaments setmanals, moltes tardes-vespres-nits fora de casa tramant la regeneració (sense veure com el meu fill va creixent, com juga a la banyera i com escup el sopar), amb la mà dreta i la mà esquerra, menjant entrepans, discutint amb els anomenats "carques", decint i guanyant, negociant, aprenent, hores de dinar davant l'ordinador, si ho computo hem surt molt més d'una setmana i de dos treballant. La regeneració, un dia d'aquest es farà una acampada perquè els que juguen a futbol puguin tocar la pilota amb les mans per tot el camp, cagun-deu, no et manifestis i ves a jugar a bàsquet i deixa als del futbol en pau,
o fes com els que es van inventar el handbol, que van començar amb els peus i van acabar amb les mans.
La regeneració porta temps, al meu entendre és necessaria, sinó encara aniriem amb cota de malla i ausbergs pel carrer. Jo hi participo activament, tant o més que els que estan acampats, i no en faig bandera ni hashtags.
En el meu cas ahir se'm va marcar el cinturò al pit i em sembla que el tindré adolorit una bona temporada, serè regeneració a segona fila d'oposició, espero que la regeneració m'aguanti una mica, perquè d'aquí a 4 anys en tindré 38 i no sé què hauré regenerat.
salut
Joan
Hola amics,
ResponEliminahe estat desaparegut de la 'cadena' un parell de dies, molt enfeinat i reflexionant sobre com m'he encès aquests dies. Perdoneu si en algun moment no he estat del tot educat.
Dit això: jo crec que l'error és voler regenerar "l'esquerra." L'esquerra que la regenerin els militants del PSC. Nosaltres pensem idees per sí soles, i si són bones i ens agraden ja les batejarem amb un nom. Els fundadors de l'esquerra no van regenerar cap ideologia, van dir què pensaven i va donar la casualitat que eren a l'esquerra de l'hemicicle.
A més, l'esquerra en part està morta perquè ha triomfat. Hi ha idees que comencen essent minoritàries, però després són transversals, aleshores la pures d'una postura perd sentit. A Espanya al 1900 l'estat controlava el 10% del PIB del país, avui controla el 40%. En 100 anys la idea que l'estat ha de proveïr i igualar i redistribuir ha triomfat. Una altra cosa és que un volgués que fós el 50% i altres el 30%, però és molt poca la gent que vol el 10%. Per entendre'ns: el PP fa promeses que a molts països són d'esquerres. El mateix passa amb la democràcia liberal, que en deien 'buergesa' fa 100 anys. Tothom ha assumit més o menys que el parlamentarisme és la millor solució. Hi ha gent que voldríem llistes obertes, i hi ha gent que voldría circumscripció única, però és molt poca la gent que creu que ens hauríem de carregar les eleccions.
Per tant, regenerar l'esquerra no crec que sigui el que toca, encara que sigueu d'esquerres, a no ser que volgueu perpetuar les elits actuals. A mi això em va costar d'entendre en el seu moment. Jo no vul regenerar el catalanisme, ni res, jo vull ser independent. I miro, i busco i estudio si és el millor i quina és la millor manera de fer-ho i de convèncer a la gent epr fer-ho. Després si me la porta el PP o ICV una mica m'és igual --només una mica. Si aconsegueixo que l'independentisme sigui transversal ja hauré guanyat. No m'estic explicant gaire, I'm sorry.
Jo crec que és molt més interessant fer-se les preguntes directament: com volem gastar la pasta pública? com s'han de prendre les decisions sobre aquesta pasta? qui ha de pagar més impostos i per què? com s'ajuda a la gent que ho necessita? com s'evita que la penya s'apalanqui en les ajdues dels demés? com es crea riquesa i quin paper ha de tenir la política en això? com s'ha de tractar la cultura des de la política? quins límits té la llibertat de pensament i acció? etc, etc, etc. Si al final resulta que has regenerat l'esquerra, doncs bones notícies pels fabricants de tela vermella.
No sé.
Petons.
J.
Bona tarda,
ResponEliminaEstic d'acord amb el Miquel quan diu que el que està passant al carrer no es pot veure en termes d'ideologies, de fet, el mèrit que té és que les ideologies han quedat al marge, com a quedat al marge fer ús dels mitjans de comunicació (influenciats per les ideologies), perquè el malestar es fa palès arreu.
Parlàvem "d'esquerres", fa temps que es diu que parlar d'esquerres i dretes està obsolet, en gran mesura no deixa de reflectir les ferides i rancúnies, com diu el Joan, del passat, això és veritat. Però és la única manera que se m'acut per a diferenciar a aquells que prioritzen les polítiques socials per sobre les econòmiques d'aquells que prioritzen les econòmiques per damunt de les socials. Evidentement, jo en política estic molt peix, però sóc capaç de veure que sense una bona gestió econòmica no és possible una bona política social, però vaja, vull pensar que no tots els partits son capaços de retallar pressupostos i després aconsellar a les persones que fagin ús d'entitats privades. La mesura del retall estic segura que és molt necessària, això no ho critico, el que no em sembla tan necessari és aprofitar per a donar consells d'aquesta mena i son aquest tipus de coses les que diferencien, des del meu punt de vista, la direcció d'uns i la direcció d'uns altres.
Estic molt d'acord amb el Joan en que s'hauria de fer "tabula rasa", desde el meu punt de vista, els que estan acampant estan fent una labor en aquest sentit tan positiva i "regeneradora" com la que esteu fent vosaltres des de dins dels vostres partits. Cadascú tria com fer les coses, hi ha persones que ara mateix pensen que és necessari desvincular-se dels partits per a poder fer-les, ja que dins dels partits hi ha de tot menys intenció de "canviar la plantilla de jugadors". Aquest és un altre dels problemes, crec.
Us passo un mapa "picantó". En aquesta ocasió si que els obsolets termes "dreta-esquerra" deixen d'existir per a agermanar-se espiritualment en un sol cant celestial... jeje:
http://maps.google.es/maps/ms?ie=UTF8&t=p&source=embed&oe=UTF8&msa=0&msid=208661973302683578218.00049ca0e3e7654bb763a
I perdoneu, si parlo tant és perquè hauria d'estar estudiant, ja callo.
Eli