voto en blanco, voto nulo o abstención: ninguno sirve
como me preocupaba este tema he estado informándome por ahí y la verdad el resultado es un poco deprimente: ninguno sirve, así que como diría Kant: la libertad existe para escoger, hay que votar a alguien: a quien? eso cada cual. 1) La abstención Es simplemente no votar. Es una opción totalmente válida y legal, prevista y regulada en nuestro sistema electoral: aquellos españoles que no deseen ejercer su derecho al voto no tienen por qué hacerlo. A la hora de hacer el recuento correspondiente para escoger los representantes de los ciudadanos en los diferentes órganos de gobierno, simplemente la abstención no se tiene en cuenta. 2) El voto nulo Es un voto defectuoso, un voto que no cumple con las condiciones mínimas exigidas para ser aceptado como válido. Entre otros, tiene la consideración de voto nulo los votos en los que una papeleta electoral aparece con tachaduras o comentarios. Los votos nulos se contabilizan, pero aparte de eso tampoco se tienen en cuenta a la hora de asignar los representantes. 3) El voto en blanco Aunque ni en la Ley Electoral ni en ninguna otra parte se indica, de forma oficial, para qué sirve el voto en blanco, este se considera universalmente un voto de protesta, asociado a ciudadanos partidarios de la democracia, pero que no se sienten representados por los partidos existentes. El voto en blanco es el voto del ciudadano que quiere votar pero no tiene a quién.Según la Ley Electoral, “se considera voto en blanco, pero válido, el sobre que no contenga papeleta y, además, en las elecciones para el Senado, las papeletas que no contengan indicación a favor de ninguno de los candidatos.”Los votos en blanco son votos “válidos”, y se contabilizan como tales a la hora de calcular el total de votos válidos emitidos. Sin embargo tampoco se tienen en cuenta a la hora de asignar los representantes, salvo por lo siguiente: El número total de votos válidos se utiliza para calcular el número mínimo de votos necesarios para que un partido político obtenga representación en una circunscripción: en unas elecciones generales, el 3% de total. Los partidos que no obtienen al menos ese porcentaje mínimo de votos se eliminan. Los restantes partidos se asignan los representantes ignorando ya los votos en blanco y los votos a esos partidos minoritarios eliminados. A la práctica 1) La abstención es para los que no quieren votar. La abstención no es una forma eficaz de reflejar la disconformidad de los ciudadanos, porque no se puede cuantificar de forma clara el número de abstencionistas disconformes. 2) El voto nulo es un voto defectuoso, pero también es utilizado por algunas personas como forma de protesta. El problema de usar un voto nulo para protestar, actualmente, es parecido al de la abstención: salvo algún caso puntual excepcional muy concreto, no hay forma de conocer el número de votos nulos que son votos de protesta y el de los que son de ciudadanos que simplemente se han equivocado al votar. 3) El voto en blanco es la forma de protesta “oficialmente” aceptada en la mayoría de las naciones que tienen sistemas de gobierno democráticos (o al menos aparentemente democráticos). Aunque los motivos para votar en blanco pueden ser muchos, un voto en blanco es considerado siempre un voto de protesta y casi siempre se aceptará la intención democrática del ciudadano que emite ese voto. Es decir, de las tres opciones, la única que refleja cuasi-inequívocamente un voto de protesta de un ciudadano demócrata es el voto en blanco. El problema Pero hay un problema. En la práctica, ninguna de las tres opciones tiene fuerza. Los políticos se van a repartir los escaños sin importarles cuánta abstención, votos nulos o votos en blanco hayan existido, ya que han hecho una Ley Electoral a su medida que les permite ignorar a los ciudadanos disconformes, a su abstención y a sus votos de protesta.
Antes que nada, gracias por arrojar luz a esta cuestión que, sin duda, toma ahora - visto lo "contentos" que estamos todos con nuestras realidades- una enorme importancia. Resulta paradójico comprobar que, viviendo en la sociedad supuestamente más democrática de todas, no podamos mostrar nuestra disconformidad en las urnas puesto que, como has explicado, resulta que el mensaje de vacío representativo que uno/a quiere dar (es decir, señala con el dedo directamente a la clase política no casándose con nadie y, por tanto, hace un gesto para desmarcarte) finalmente acaba convertido en un apoyo a lo que la mayoría ha decidido. ¿Quién entiende eso? Porque yo la verdad es que no, de hecho, lo que entiendo es que no tengo derecho alguno para hacer un gesto de desplante que, en momentos como los presentes me atrevería a decir que es, más que opcional, necesario.
Bueno, el caso es que la única forma que he encontrado para solventar esto consiste en un partido -ya constituido- llamado Ciudadanos en Blanco. Si votas a este partido ( como es un partido legal) tu voto no se diluye en el sinsentido, lejos de eso, los votos a este partido se traducen en escaños vacíos en el parlamento. Es decir, que en lugar de ir un tipo del partido a representar a los disconformes (cosa contradictoria), no va absolutamente nadie y esos escaños no son ocupados por ningún otro partido con el cual no te sientes representado y al cual has querido evitar votar: te representa el vacío absoluto! tan necesario, por otra parte, para volver a replantear las cosas desde cero.
Muy brevemente. No creo que el voto en blanco sea el de protesta puesto que cuenta, como tu dices, como voto válido y, por tanto, refuerza el sistema electoral. Es como decir que estás de acuerdo con el sistema pero que no hay ningún partido que te convenza. El sistema electoral está hecho para que no haya cambios, para que todo siga igual, para que puedan seguir robando nuestras vidas y, además, contando con nuestro consentimiento.
Además, calificar la opción de no votar como abstención es también una invención. Yo me abstengo de elegir cuando algo no me interesa mucho o simplemente me es tan indiferente que tanto da A o B. Creo que no debe ser el caso en unas elecciones. El (NO)VOTO debe ser muy pero que muy concienciado y muy pero que muy activo. Puede ser una forma de mostrar el desacuerdo con el sistema, simplemente expresar que mientras sigan estas reglas del juego una no quiere participar.
No és per molestar, però, per què us plantegeu la qüestió de participar del sistema o no participar del sistema només com una equació de: voto/no voto/voto en blanc a dos dies de les eleccions? Els polítics seran uns fills de puta, però ja m'agradaria veure-us a tots plegats organitzant-vos al voltant d'una idea de justícia i deixant-vos les banyes per convèncer la gent que participi, vagi a un putu acte, o s'informi una mica millor de les conseqüències de les polítiques econòmiques. O us penseu que ningú havia alertat de la situació que vivim ara? Voleu que us vinguin a casa, us piquin a la porta, us donin la raó, i us doni les solucions màgiques que pogueu comprendre en 10 minuts? O 2 dies? Jo no votaré perquè visc a l'estranger i la puta embaixada espanyola és tan profundament inútil que no m'ha arribat el vot a casa malgrat, un cop més, haver fet tots els tràmits a temps. Però tinc claríssim a qui votar, perquè no voto un sistema, voto persones disposades a canviar el sistema en una direcció o un altre, assumint que els meus desitjos no tenen perquè ser els dels demés. El que em fa ràbia és que jo que sóc un yonki de la política, quan passo més de 10 minuts parlant del tema en serio, la majoria de la gent em demana que canviï de tema. Perquè sí, és avorrit.
Perdoneu la diatriba, en realitat no us conec a tots, i no sé si sou així o aixà, en realitat no és contra vosaltres, és contra la gent que es caga en el sistema però ni tan sols el coneix. O s'asseu a fer propostes pensades durant 5 minuts que fa dècades que la ciència política de dretes i d'esquerres ha demostrat que són inútils o directament contraproduents. I es pensen que els demés som subnormals per no haver-hi pensat.
La opcion de Eli me parece cojonuda. Respecto a lo que dice Mónica, a veces he oido que no puedes luchar contra el sistema desde fuera de él. Si no votamos nosotros los demás deciden por nosotros....y esa opcion, visto lo visto, me da un poquitin de miedo. Igualmente votar hoy en dia me plantea el mismo dilema que elegir entre un rico helado de caca y un rico helado de mocos...dificil de valorar. Un beso a todos... PD: vuelo este julio forever a barcelona....necesitaré vuetra ayuda!!
oido cocina, per cert si us voleu posar de molt mala llet i entendre una mica més què està passant al carrer, al món i qui és el dolent de la peli (que existeix...) mireu INSIDE JOB
INSIDE JOB és un gran documental que explica molt bé la crisi financera americana...però no la crisi espanyola. El Banc d'Espanya havia prohibit anys abans que els bancs espanyols compressin el tipus de fons d'inversió que havien empaquetat les hipoteques subrpime dels EUA. La crisi espanyola és culpa de a) la bombolla immobiliària causada pels baixos tipus d'interès del Banc Central Europeu (a Espanya, al 2007, un 19% de la població activa es dedicava a la construcció, quan en un país normal ronda el 4%) b) els cotractes laborals --indefinit i temporal-- de la legislació espanyola c) la despesa desaforada del govern Zapatero quan va començar la crisi immobiliària (PlanE: ZP va pensar o va voler fer-nos creure que si aquest 19% de treballadors de la construcció no els contractàven les constructores, les podia contractar el govern per pavimentar carrers i places. Resultat: la ruina) i d) una economia basada ens els salaris baixos enlloc de en la formació i la competitivitat.
Jordi, me declaro culpable de no saber casi nada de política, de vivir el momento de oídas, de ser imbécil y pensar que trabajando mucho no me puede pasar nada. Me declaro naive absoluto.
Pero también acuso. Acuso a la clase política por no saber captar talento capaz de gestionar y gobernar bien, acuso a los bancos por especular con la cultura de la propiedad de este país y acuso a las empresas de no saber arriesgar nada que no sea fungible como los trabajadores. Y acuso también a la clase intelectual, en concreto a la intelectualidad política de no saber comunicarse con el resto. Si la cultura política es importante, el deber de comunicarla es vuestra. Si tú eres capaz de apasionarte con ella, yo y seguramente muchos de los que están copiados en este mail también.
No vale criticar a un niño que no sabe caminar cuando se lo explicas con un libro en lugar de salir a pasear con él. No vale. No se puede tolerar estar tan cargado de razón y decir ya lo sabía cuando los demás no.
En la acampada de Barcelona (no sé en la de Sol y las otras ciudades) faltan intelectuales. Faltan razones y razonamientos, faltan recursos nuevos, falta preparación pero sobran ganas.
Vamos a aceptar todos nuestra parte de culpa y dejar de tirar balones fuera. Todos lo hemos hecho mal, ergo todos nos jodemos por igual.
1. tú no eres un niño. 2. no sé qué más esfuerzos quieres que haga para comunicar: tu me has visto sufrir escribiendo, publicando, aprendiendo cosas difíciles, frustrándome, enfrentándome conmigo mismo y con los demás. 2.b. sólo que leyeras los periódicos cada día, verías que no soy el único. Y que soy de los peores. 3. He seguido toda la asamblea en streaming. Todas las intervenciones. Me parecen en un 80% patéticas por hipócritas. No puedes criticar a los políticos por poco honestos, y luego criticarlos de oídas, es poco honesto. Parecía un partido de fútbol. 4. Uno de los principales problemas es que la gente no quiere oír las soluciones posibles, porque son desagradables. Y prefiere creer en cuentos de hadas sobre conspiraciones.
Tú acusa a los bancos si quieres, y estoy seguro que algunos se han aprovechado de la buena fe i la avaricia de gente que no sabia o no quería leer la letra pequeña.
Pero sin bancos no existiría nada. Ninguno de los progresos que disfrutamos. De Apple al Paki. Y el bien que han hecho nadie lo reconoce nunca, porque es más fácil creer que son unos cerdos avariciosos.
Hace 5 años yo me discutía con la gente porque decían: 'los bancos son unos cabrones, sólo te prestan dinero si tienes un aval, es decir, si ya tienes dinero. Lo pobres no pueden acceder a los créditos." 3 años después me discutía con la gente porque decían: 'lo bancos dieron dinero a los pobres que no podían devolverlos para esclavizarlos." La misma gente. En la calle, en la radio y en la prensa.
Yo me he indignado miles de veces en los últimos 10 años. Por las políticas, por la economía, por los políticos. Por el sistema. Pero no pretendo que los demás sean espejo de mi indignación, y no me dedico a acusar a nadie: me siento a aprender. Que no es tan difícil. Sólo aburrido.
La gente se queja porque no hay ningún partido político que les represente. Vale. En qué sentido? Has leído los programas electorales?
Quieres que alguien invente un partido, que diga lo que tu piensas, de una manera que lo puedas entender, y que además tenga razón, y lo puedas conocer sin efuerzo, como conoces a los demás partidos. Y si no existe, entonces es que el problema es del sistema. Tú que has trabajado en campañas políticas de publicidad, ¿no será que como nadie quiere hacer el esfuerzo de comprender qué consecuencias tienen las cosas, la única manera de explicarse sea la demagogia, porque es la única manera de ganar unas elecciones?
Aquí va una idea que no gusta a nadie, pero que es una verdad como un templo:
La primera y más importante medida que hay que tomar en españa es abaratar el despido y acabar con la negociación colectiva. Ahora cualquiera me llamará neoliberal, a favor de los ricos, facha o de derechas. No es que me importe, pero ejemplifica muy bien lo que te digo. A mi me ha costado 10 años entender por qué esto es así. Y no es fácil de explicar. La principal consecuencia de no poder decir esto, de no poder ni abrir la boca para explicarlo, es 5 millones de parados. Y 45mil personas en Pl Cat, clamando por la nacionalización de la banca. Será muy bonito que por fin la gente se interese, y es una oportunidad para explicar cosas, sí, de acuerdo, pero entiendes que no hay manera de decirlo, explicarlo, comunicarlo? La democracia es un sistema en el que la gente debe tener opinión, porque ésta cuenta: qué más puedo hacer yo para explicarle a la gente lo que he descubierto, además de continuar? Si la gente no está dispuesta ni a admitir su ignorancia! Ahora me dices que no te he enseñado a caminar más que con un libro, y que no te he sacado a pasear? Pero si llevo 10 años insistiéndote en salir a pasear!
Si no estás dispuesto a salir a pasear, a caerte y hacerte daño, a que cueste y sea aburrido, al menos no acampes en una plaza y me hagas creer que ése es el foro donde tengo que decir la mía. Los foros ya existen. Son imperfectos sobretodo porque la gente pasa de ellos. Cuando la gente ya ha visto la pobreza asomando el hocico, entonces se ha ajuntado a una asamblea sin garantías, pura presión, toma la calle. Perdona? Yo llevo 10 años aguantando que a la gente le sude la polla todo, y ahora tengo que ir a explicar que si se aplican sus medidas que pretenden imponer por presión, nos vamos directos al 3er mundo?
Me da vergüenza verlo. Escucharlo. Demócratas? Pero si han dejado que se pudra todo hasta que les ha tocado a ellos! La assamblea no es la solución a nada. A nada. Sólo es una forma de creer que estás haciendo algo. Que no es nada. Lo siento.
Mañana, siguiendo mi sentido del deber, y a pesar de que se me van a tirar encima, publico un articulo muy clar y duro en LV. Qué más quieres que haga.
Si hasta en un alarde de debilidad me he ofrecido a entrar en la acampada por vídeo-conferencia. Jordi Graupera
No hablo de mí. Hablo de las 45.000 personas que hay acojonadas en una plaza muy grande de mi ciudad.
Yo soy comunicador. Te aseguro que el principal problema para captar la atención de la gente está en encontrar la forma, no el contenido. De lo contrario, BMW no haría anuncios y Coca-Cola tampoco. Ya son buenos, ya lo han hecho todo. Si los periódicos no se leen, la responsabilidad también es de los periódicos, además de los que no los leen. Si la sabiduría se transmite por canales equivocados no llega a ninguna parte. Esto lo sabes tú y lo sé yo.
Yo acuso a todo el mundo. Todos tenemos responsabilidad, todos, todos, todos.
La gente no quiere oír las soluciones porque tiene miedo. El miedo se erradica con el conocimiento. Volvemos al principio de la cuestión.
¿Sabes lo de la sección de economía de Sala i Martín en TV3? Pues así.
Esto no es contra ti, aunque entiendo tu disgusto porque sí, te he acompañado durante muchos años por tus muy diversas andanzas.
després de llegir els diferents correus, anar ahir a la plaça Catalunya a veure què s'hi coïa i llegir avui l'article del Jordi a la vanguardia, m'agradaria mostrar-vos els meus dubtes i les meves intuïcions sobre el tema que ens ocupa.
Començaré dient que encara no sé del cert a qui votaré demà i ja fa mesos que em trobo així. Per a les autonòmiques ja va ser difícil decidir-me. Això em passa perquè, tot i que hi ha partits dels qual m'interessa el programa, ja no hi confio gens en la classe política. Hi ha gent, seguríssim que n'hi ha, que entra a la política amb idees honestes i valentes i amb bones intencions, però la realitat és que no estan preparats per assumir un càrrec polític i la maquinària els acaba engolint. Tenim exemples locals, nacionals i mundials.
Em preocupa veure com la realitat política funciona a dos nivells, el públic i el privat i tenir la certesa que el joc polític és, sobretot, un joc a porta tancada. Així és també a nivell local, nacional i global. Les institucions que governen el món realment (banc mundial, fons monetari internacional, organització mundial del comerç, ...) són opaques pel que fa al ciutadà, que sap poc o gens de com funcionen (qui tria els càrrecs i per què) i que no té veu ni vot sobre les polítiques i les decisions que es tiren endavant. Decisions i polítiques que més que res tenen a veure amb l'economia i poc a veure amb les idees. Això em preocupa profundament. Des de la meva enorme ignorància respecte del dia a dia de la política, a nivell general tinc la sensació que els nostres polítics, els d'aquí, decideixen poc sobre les qüestions importants que ens afecten a tots: les retallades, les pensions, l'edat de la jubilació, .... Sinó que més aviat són titelles de la política mundial que és la que realment governa i curiosament és la que no té cap mena d'estructura democràtica i per això precisament no és gens transparent. Per això, veure les campanyes electorals que s'han emès aquests dies, tan miserables, em provoca una indignació enorme. Sembla que la qüestió, per als polítics sigui la de fer-se amb el poder sabent que la majoria de coses que proposen no es podran dur a terme, prometent el que saben que la gent vol sentir. Tot plegat fum i poca cosa més. La classe política necessita fer un canvi radical de discurs.
Fins aquí el meu desencís i la meva indignació, que són els que em van dur ahir a la plaça catalunya. Ara bé, que compartim motius per estar indignats no vol dir res més que això mateix.
Amb la Marta ens preguntàvem ahir si era criticable que la gent es queixés sense aportar solucions. Home, que la gent es queixa és un fet i que la queixa assenyala els problemes també, però tenir solucions ja és alguna cosa més difícil. És important queixar-se, indignar-se i anar a la plaça catalunya o recolzar als acampats perquè tot el que sigui promoure el debat polític ja és millor que l'apatia i la indiferència a les que estem habituats. Aquesta implicació hauria de ser normal. Sens dubte, els indignats han sorprès al món sencer i d'una manera o altra a partir d'ara se'ls haurà de tenir en compte. Però la indignació té una cara oculta, un matís, que és el que el Jordi, en el seu article, explica: no hem estat del tot honestos amb la democràcia i els valors que tan defensem, i sobre això hi hem de pensar també. Hem viscut tan bé com hem pogut i si això ha significat aprofitar-nos del sistema doncs ho hem fet, igual que els polítics fan, i hem anat a la nostra per damunt de tot. Aquests no-valors individualistes i (perdoneu) purament capitalistes han estat els nostre pa de cada dia i ho hem normalitzat i fins i tot aprovat entre nosaltres com si fos el que calia fer. Podem criticar la societat i dir que som fills del nostre temps per treure'ns de sobre la responsabilitat, però el fet és que també som responsables del que ha passat perquè hi hem col·laborat. Podríem haver estat més crítics i fer ús de tots aquests coneixements que tenim, però hem preferit mirar cap a un altre costat i seguir fent el que crèiem que ens convenia. Sí, semblava que el sistema ens avalava i que, per tant, estava bé. No dic que fer-ho d'una altra manera sigui fàcil, dic que senzillament és possible.
Així, penso que la crisi ha posat de manifest aquests dos aspectes: que n'estem cansats d'una classe política decadent i que els ciutadans podríem haver fet millor les coses. Per tant, cal un doble canvi si és que realment volem creure en la democràcia que prediquem, perquè ara per ara tenim una democràcia mediocre. Això implica, per començar, que difícilment tornarem a viure com hem viscut fins ara, i que haurem de trobar altres vies que facin sostenible el nostre sistema de vida. Voler-ho tot i voler-ho ara, no és possible ja. Conseqüentment els polítics han de deixar de prometre en va i iniciar un camí de transparència i sinceritat que ens ajudi a entendre quina és la nova realitat que ens assalta a dia d'avui.
Bé, perdoneu el super rotllo. Veig que he de millorar, com a mínim, la meva capacitat de síntesi, tot i que segur que m'he deixat coses... En aquesta llista de correu hi hem creat una petita plaça catalunya on també opinem i debatem i em sembla que és bo que ho estiguem fent.
Aida, 100% d'acord amb tu. HAs expressat amb calma i serenor (com sempre) la meva confusió excitada d'aquests dies. Gràcies. Tot és molt confús. Aquest matí vaig cap a Washington Sq. a la concentració en solidaritat amb les acampades, aviam què s'hi diu, i us ho explico.
M'ha encantat el mail de l'Aida, diria que hi estic d'acord amb tot.
He llegit l'article del Jordi i també m'ha agradat, cal fer autocrítica profunda, profunda, molt profunda, el primer pas d'aquesta autocrítica és prendre la decisió de demà amb tot el que comporta tan si votes com si decideixes no fer-ho, a un partit o a un altre, tan si vas decidir el teu vot fa 10 anys com si el decideixes aquesta nit, que per alguna cosa es diu "jornada de reflexió".
L'única cosa en la que discrepo Jordi, si em permets, és que no sé si és tan divertit dormir al terra d'una plaça durant dies i dedicar el teu temps a articular comissions i assamblees al ras. "Alternatiu" (per dir-ho d'alguna manera) no és sinònim de xixarel·lo o perroflautic, la complexitat en algunes ocasions no es dóna però en d'altres indiscutiblement sí. El que dic és tan lògic i evident que a vegades se'ns pot arribar a oblidar. Una revolució no és mai quelcom simplista. Mai.
De fet, em sembla tan poc divertit dormir en una plaça durant dies que en cap moment m'he plantejat anar-hi i fer-ho. Sento molta admiració per totes les persones que estan fent possible el que està passant perquè al cap i a la fi, com dèia, no és qüestió només de les eleccions de demà, les eleccions de demà penso que son el primer pas d'un camí molt llarg d'autocrítica cap a (esperem) quelcom nou o, si més no, quelcom analitzat com cal. I totes aquestes persones estan sent els agents primers d'aqueste autocrítica.
Sí, és una assumpció meva basada en els meus gustos, ho admeto: a mi em sembla divertit, però jo sóc un kumba, you know.
I, per cert, jo no votaré aquestes eleccions. Com tampoc vaig votar a les catalanes...perquè l'embaixada espanyola a NY, i el ministeri de l'interior, són tan profundament subnormierdas que malgrat estar-hi registrat, m'han tornat a enviar el cens a casa de Barcelona enlloc del vot per correu. #mecagunlaputad'orus.
En vaig fer un article i tot durant la campanya passada: http://jordigraupera.cat/?p=477
I, ja que tothom sembla diposat a parlar dels temes ara, us enganxo un altre article que vaig fer durant la campanya de les catalanes: http://jordigraupera.cat/?p=483
Hola, jo també volia dir que m'ha agradat el mail de l'Aida i que el comparteixo al cent per cent. Sóc de viatge i no tinc gaire temps per escriure quelcom amb cara i ulls a l'alçada del que s'està dient aquí, però segueixo aquesta cadena amb molt d'interès. Gràcies a tots!
Jordi, amore, jo tampoc sóc una kumba, precisament el que volia dir és que hauríem d'intentar deixar els tòpics de banda, tan per una part com per l'altra. De fet, estic d'acord amb el teu article quan parles de l'autocrítica per això mateix: perquè fer autocrítica, tal i com jo ho entenc, és pensar de veritat deixant de banda esquemes mental tan perniciosos.
D'altra banda, Jordi, amore, tothom té dret a parlar de política perquè vivim en un estat democràtic. Jo no em dedico a la política, ni molt menys en sé del tema ni una quarta part del que en saps tu però això no treu que la meva opinió sigui vàlida, vist el context en el que ens estem movent: entre amics. És a dir, jo no em plantejo anar a fer mitings ni menjar-li l'orella a ningú, ni se'm passa pel cap però, evidentment, quan escolto ho faig i després poso el que he escoltat "en quarentena" per després decidir si hi estic d'acord o no, vingui d'on vingui el discurs, tan si ve d'un especialista com si no. Això ho faig en tots els àmbits de la meva vida.
Per sort, ara tothom sembla disposat a parlar d'aquests temes. Seria realment perillós que no ho féssim fins i tot en moments com aquests.
Lamento que no puguis votar, de totes maneres, res del que he dit anava en aquesta direcció.
Jo he dit que Sí que sóc un kumba, eh? A mucha honra! :)
I jo no dic que no puguis comentar, ni opinar, només faltaria! Al contrari! Dic que m'agradaria que opinéssim tots plegats més sovint. Tampoc cal anar als mítings, que són un rotllo en general, però sí que penso que l'estat de la comunicació política i de la classe polític del nostre país són, en general, un reflex de les actituds i interessos de la gent, encara que sembli el contrari. Hauries de veure la quantitat de folis que la gent roba de Catalunya Ràdio o les trucades personals que la gent fa desde les oficinies --a les seves nòvies/us de l'estranger, etc... Jo també em vaig pillar uns folis del rectorat quan vaig marxar, by the way: encara són a Borrell, a l'armari darrere el sofà, per si algú en vol.
Repeteixo el que vaig dir en el primer mail: no va exactament per vosaltres, però cal implicar-se més en els canals que existeixen abans de dir que no serveixen, crec. Que no vol dir que siguin perfectes, claru.
Antes que nada una apreciación: me encanta este debate! La verdad es que yo solo quería expresar la idea que no ir a votar, votar nulo o blanco es un tema, como la monchi apuntaba, difícil cuanto menos.
Y yendo al temita:
Punto 1: la revoluciòn-cacerolada-kumbas a mogollon-indignados-cualquiera que se movilice en conjunto para reflexionar sobre la situación política actual.
Es curioso de donde nacen las revoluciones. Nadie lo sabe del todo cierto. Hay libros que intentan explicarlas, si, pero al final es como un video viral, todo el mundo tiene razones diferentes, pero todos acaban coincidiendo en una especie de agora espontanea.
Ahora bien, no todo es magia y misterio en esta vida y este sentimiento, el mismo que nos anima a todos a seguir debatiendo, tiene alguna de sus raíces en el descontento mayoritario hacia la clase politica. Politicos que a su vez toman decisiones, como muy bien apuntaba gorgo, dificiles y arriesgadas, secretas e impopulares (strauss?) que a su vez dependen de organismos internacionales, europa por ejemplo, que a su vez dependen de decisiones economicas (como es el caso de la mayoría de las guerras, arcadi oliveras dixit).
Con lo que nos encontramos al final con una ciudadania que enfoca si descontento en personas que, en su mayoria, hacen lo que pueden e intentan hacerlo bien. Cosa que no significa que lo hagan bien y que ademas son muy dificiles de juzgar dada la conplejidad del asunto.
Pero vayamos a lo practico: votar colores es tan imbecil como votar una lista plagada de imputados, asi que visto lo visto, algunas propuestas interesantes me parecen:
Intentar romper el bipartidismo agilipollante en el que vivimos.
Votar listas abiertas, que promuevan la excelencia individual y no la demagogia idealista.
Vivir de acuerdo con las necesidades de cada uno y ser humildes, repartir el trabajo (a mi me sobra por cierto) e intentar, en la medida de lo posible, no ser egoistas con aquellos que mas lo necesitan.
No especular: ni con el dinero, ni con la tierra, ni con las ideas. Intentar ser concreto y cumplir, por ejemplo, con las promesas electorales.
Añadir a quien considereis oportuno a entrar en este mini foro que a todos ayuda y que en definitiva enriquece, como dice aina, nuesta conciencia politica.
Es que los dedos me van solos, asi que me callo...
moltes gracies pel debat, porto mesos fora de casa, setmanes sense mirar el correu i la veritat es que ni tan sols he intentat anar a demanar el vot per correu perque demanar a Ha noi que t'enviin la papereta a Phnom Penh es fer cua per res. Ara ja no em sento tant lluny de casa...
el mail de l'Aida m'ha encantat. Ara mateix no estic en condicions de fer cap reflexio sobre el marron que teniu dema, i a mes a mes no entenc gens el teclat d'es d'on escric, pero despres de gairebe 3 mesos a Asia, on practicament res funciona sense corrupcio (des de la policia fins l'escola, passant pels hospitals i, com no, la classe politica) soc mes conscient de les coses que m'agraden de les democracies europees.Una concentracio com la que viviu a casa, aqui, es impensable. A cambodja fa mesos que bombardegen un temple milenari i ningu ha fet public ni tan sols que el temple esta tancat al public.
Per tant no puc estar mes d'acord amb l'Aida, i potser soc mes optimista que vosaltres perque soc fora i em cremo menys (en aquest metaforic, perque literalment sem cau la pell a trossos).
Aquest mail neix arran de l’article del Jordi (no sóc original en això) i en el mail “macro” enviat pel Cristian. Merci per fer-me arribar aquest debat...
Crec que el sentit de l’article del Jordi és molt pertinent. Toca el moll de l’os. El canibalisme social triomfa perquè som com som, i volem el que volem. Tenim un desig, una voluntat, un individualisme constitutiu. Per això, Jordi, crec que tens tota la raó quan acuses que aquells que es queixen en nom de la “bondad” han aplicat alguna d’aquelles “maldats” en virtut del seu propi interès, i al preu que fos.
Ara bé, dit això crec que hi ha un tema de fons. El gran desengany que tenim a “Occident”. Rawls deia que hi ha un sentiment de justícia inherent en cadascú de nosaltres, i jo hi crec. Forma part de la pau social i emotiva de cadascú de nosaltres. Ens hem de posar d’acord en què és justícia i assumir el pacte, cert, i tenim més sortida. Potser el rerefons és que la gent se sent estafada amb aquest pacte. Alguna cosa no acaba de funcionar, alguns esquemes no s’ajusten a la realitat, i es té la sensació que “ens l’estan fotent” per tot arreu. I en això crec que té les de perdre l’esquerra.
“L’esquerra”...Què és “l’esquerra”? És evident que la “lluita de classes”, “l’opressió” del patró, “proletariat”, etc., té poc ressò. El nostre context té altres paràmetres i cal una relectura. No val acudir a grans discursos i a grans dogmes del passat que tenen raó “perquè sí” per tapar una inoperància semàntica. Cauríem en una nova dogmàtica quasi-eclesial que parlaria en nom del “sentit comú” (el menys comú dels sentits...) i la bondat. Un nou “teísme” moral, vaja... Estic convençut que el gran repte és poder conjuntar les parts que ens composen (com diria Plató), i això vol dir procurar una defensa de la lliure realització personal i econòmica conjunta i solidàriament a l’assegurança d’un context social que promogui i protegeixi el dret de tothom a ser algú, allò que vol ser (en la mesura del possible). O viceversa. En definitiva: Rawls, Habermas, A. Sen... El repte és immens i exigent, perquè depèn de tots, i ja se sap que una poma podrida podreix el cistell...
El sistema polític està podrit, té ronya. Viu en la paraula i poca cosa més. El polític s’ha convertit en el nou sacerdot, però ja no creiem en super-herois. Ni els metarelats, com diria Lyotard. La relació a casa nostre entre el “dir” i el “fer” és psicòtic. Tothom sospita del gran altre, el “sistema”, i se n’aprofita. “Tonto el último”, sembla que ens diem constantment. El “sistema” és així. Però qui coi és aquest sistema? Com deia la poetissa, “tu, tots, tothom”... Ara bé, preval la sensació, i això és greu, que deu haver una mena de realitzador del “show de Truman” més enllà de tot plegat que es deu estar “partint” i dient-se: “Mira aquest pringats, ara es ploren...”.
veure com Convergència no ha deixat d'inocular nova sang dins les seves files des que el gran capo (jordi pujol) la deixes una mica malmessa donat el gran buit que va deixar un carisma com ell (no entro a valorar políticament les seves accions, però ningú podrà dubtar que el pes específic d'una persona com el pujol al panorama polític era notable), em fa pensar en una cosa: la importancia de la regeneració.
Regenerar és democràcia, és oportunitat, també és risc, òbviament, però sobre tot és intel·ligència. De la mateixa manera que la caiguda del gran totem pujolista va arribar un moment que es va fer totalment necessàri, ara a Barcelona, els socialistes tenen un gran repte (a Barcelona i a Catalunya en general): ser capaços d'obrir la porta als pensadors de l'esquerra, per a que facin net a les cantonades on s'acumula la brossa. L'esquerra, desorientada a tota europa necessita regenerar, recrear, els seus referents per donar resposta a tota aquella gent que se sent d'esquerres i ara mateix no té on recolzar-se. Hi han intelectuals, polítics, oradors, gent de carrer i gent d'acadèmia, hi han les 50.000 signatures que han recollit a la plaça catalunya en 4 dies d'indignació, que necessiten una resposta que s'aguanti, capaç de marcar horitzons de futurs i plantejar solucions estructurals, des del punt de vista de l'esquerra, a la situació que viu el món.
Cal felicitar al Trías i a CIU per haver entés que el monolitisme no porta enlloc, ni tampoc el populisme laportià ;) cal seguir debatent, per què d'aquí un any sant torne-m'hi.
PD: de la mateixa manera que tothom pot afegir qui vulgui, qualsevol també es pot donar de baixa.
bon dia a tothom! totalment dacord que al suposat pensament d'esquerra li cal regenerarse...de fet a Barcelona ciutat ja fa temps que el que hi ha es una politica de la prohibicio constant encarada nomes a quedar be de cara al turisme..esperem que aixo canvii, sigui amb qui sigui.
Si felicitem a convergencia tambe hem de felicitar al PP...en fins. A continuar amb aquest debat, a veure quin ambient es respira avui a la plaça catalunya
Si, és evident que l'esquerra fa aigües per a tot arreu. De fet, és veritablement l'esquerra, l'esquerra? No sé si m'explico... diria que "esquerra" en el pla polític imperant s'ha convertit en un concepte mòrbid i absolutament maleable. Suposo que en part és -i perdoneu si pot semblar reduccionista- que el model capitalista cap al qual ens estem dirigint (el model USA, des del meu punt de vista perillós perquè pot arribar a convertir-se en deshumanitzant si no es conté, cosa que no treu que també tingui coses positives) acaba sent un model piramidal, que és contradictori amb les demandes socials d'esquerres. És a dir, el meu dubte és: es pot conjugar veritablement aquest model capitalista amb polítiques d'esquerres?
En fi, gràcies, estic aprenent molt.
I si cal felicitar al PP perquè ha guanyat CiU (els felicito als dos), també caldrà felicitar a Plataforma per Catalunya si ha guanyat el PP, però d'això me n'abstindré perquè la seva aparició en el panorama em provoca una tristesa profunda, profunda.
- Es diu que la democràcia és el sistema polític que no resol les contradiccions, sinó que el que busca és precisament fer conviure la contradicció en un mínim comú de civisme. Per això sempre estarà travessada per una dinàmica irressoluble que, si es porta bé, és enriquidora. Ara bé, si això és així, crec que es fa difícil entendre com algunes opcions dites democràtiques el que busquen és afegir més llenya al foc amb discursos excloents que no busquem ampliar el marc d’acció del sistema. No es tracta de races o religions, sinó de pacte cívic.
- Dit això, les “esquerres” naufraguen perquè segurament el seu discurs és irrellevant. Els tòpics no són més que paraules, ple de dogmes inalterables i de moralina, que no són evidents per se. Amb tot, ens hem d’entendre, i volem fer-ho bé, per això es busca un “sistema” social de drets i deures, independentment de com es vulgui viure la vida privada.
- El moviment que hi ha és, al meu entendre, més social que ideològic. És la sensació que hi ha “algú ens està prenent” el pèl el que guia el malestar, i en això hi entra el progre, el conservador, el liberal, el verd, l’immigrant. Seria important que això no és trenqués perquè la qüestió no és ja la ideologia, la cultura o els colors polítics, sinó el pacte social al que estem obligats a arribar i, sobretot, respectar
- Segurament deu haver-hi alguna possibilitat de conjugar el liberalisme amb una sensibilitat social i de justícia mínima. És tan just voler prosperar com que en fer-ho no s’estigui hipotecant les opcions de l’altre. I si això passés, cal corregir-ho. Però aquí està el problema, perquè: qui ho corregeix? Quan? Com? En nom de qui? ...I a més, sense mai dissipar la sensació que se’ns escapen moltes coses i que realment no hi ha un autèntic compromís en aquesta necessitat “correctiva” de l’excés individualista.
Guaita, em toca d'aprop la regeneració, la regeneració política. Podríem dir que en formo part al partit polític del meu poble, sóc un de la nova fornada, dels nous, dels joves, dels inocent-que-te-la-fotran, sóc un dels els-teus-no-et diuen-tota-la-veritat, un dels segur-que-hi-vols-entrar?, un cadell, el jove de 33 anys?, el per-què-no-t'hi-vas-posar-abans, etc. M'he sentit a dir un munt de qualificatius i desqualificatius inacabable.
Fa dies, vaig començar a tocar política, a informar-me, a formar-me, a llegir, a preguntar, a llegir més (ficció i no ficció, memòries, fets històrics, ...). Sempre tinc la sensació que he llegit i fet poc. Formo part de la regeneració però he llegit poc sobre el tema i si llegeixo més i m'informo més i segueixo fent d'espectador tinc la sensació que sortirè de la fase regeneració i passaré a directament a la fase "carca-dinosaure". Ho he intentat, amb il·lusió, amb empenta, amb força, amb hores, amb moltes hores i de cop et trobes que la maquinaria té un ritme determinat que no és el teu i frenes una mica, que té unes instruccions amb paraules arcaiques i en desús que no entens i no les saps llegir, que "l'això ve de lluny" si que existeix, que la rancúnia també existeix i resulta ser una pedra de plom ancorada als peus, tot i així apretes, animes i fas que el ritme sigui una mica diferent, comences a traduïr les instruccions, a apropar el lluny i anar actualitzant temes, agafes foça d'on pots, et dius a tu mateix "vamos patxi" i aixeques la pedra de plom i quan tot sembla que va força bé, freno de mà i de peu alhora, cop de cap al parabrises i el cinturó marcat al pit, marcat i ben marcat. En aquest cas les municipals són un misteri que no segueixen cap ordre, cap planificació, cap programa, cap fórmula, cap equació, costa d'entedre fins i tot un cop tens el resultat, hi ha una sèrie de variables inqualificables (les antigues enveges, la rancúnia-pedra-de-plom de coses d'abans, la vella guerra bruta de fons, el menyspreu, ...) que sempre van lligades a un passat. I ara pensareu, quin rotllo ens està fotent, doncs és en aquest passat que no hem sabut com marcar l'inici de la regeneració. S'han de tancar molts temes pendents, dins el meu partit i dins els altres, o fer un canvi d'equip complert, a tots els equips, com quan es juga a futbol americà, quan ataquen entra l'equip d'atacar i quan defenen entra l'equip de defensar, no hi ha mitjos equips.
La regeneració, jo no he acampat una setmana a cap plaça, jo porto molts mesos fent petits campaments setmanals, moltes tardes-vespres-nits fora de casa tramant la regeneració (sense veure com el meu fill va creixent, com juga a la banyera i com escup el sopar), amb la mà dreta i la mà esquerra, menjant entrepans, discutint amb els anomenats "carques", decint i guanyant, negociant, aprenent, hores de dinar davant l'ordinador, si ho computo hem surt molt més d'una setmana i de dos treballant. La regeneració, un dia d'aquest es farà una acampada perquè els que juguen a futbol puguin tocar la pilota amb les mans per tot el camp, cagun-deu, no et manifestis i ves a jugar a bàsquet i deixa als del futbol en pau, o fes com els que es van inventar el handbol, que van començar amb els peus i van acabar amb les mans.
La regeneració porta temps, al meu entendre és necessaria, sinó encara aniriem amb cota de malla i ausbergs pel carrer. Jo hi participo activament, tant o més que els que estan acampats, i no en faig bandera ni hashtags.
En el meu cas ahir se'm va marcar el cinturò al pit i em sembla que el tindré adolorit una bona temporada, serè regeneració a segona fila d'oposició, espero que la regeneració m'aguanti una mica, perquè d'aquí a 4 anys en tindré 38 i no sé què hauré regenerat.
he estat desaparegut de la 'cadena' un parell de dies, molt enfeinat i reflexionant sobre com m'he encès aquests dies. Perdoneu si en algun moment no he estat del tot educat.
Dit això: jo crec que l'error és voler regenerar "l'esquerra." L'esquerra que la regenerin els militants del PSC. Nosaltres pensem idees per sí soles, i si són bones i ens agraden ja les batejarem amb un nom. Els fundadors de l'esquerra no van regenerar cap ideologia, van dir què pensaven i va donar la casualitat que eren a l'esquerra de l'hemicicle.
A més, l'esquerra en part està morta perquè ha triomfat. Hi ha idees que comencen essent minoritàries, però després són transversals, aleshores la pures d'una postura perd sentit. A Espanya al 1900 l'estat controlava el 10% del PIB del país, avui controla el 40%. En 100 anys la idea que l'estat ha de proveïr i igualar i redistribuir ha triomfat. Una altra cosa és que un volgués que fós el 50% i altres el 30%, però és molt poca la gent que vol el 10%. Per entendre'ns: el PP fa promeses que a molts països són d'esquerres. El mateix passa amb la democràcia liberal, que en deien 'buergesa' fa 100 anys. Tothom ha assumit més o menys que el parlamentarisme és la millor solució. Hi ha gent que voldríem llistes obertes, i hi ha gent que voldría circumscripció única, però és molt poca la gent que creu que ens hauríem de carregar les eleccions.
Per tant, regenerar l'esquerra no crec que sigui el que toca, encara que sigueu d'esquerres, a no ser que volgueu perpetuar les elits actuals. A mi això em va costar d'entendre en el seu moment. Jo no vul regenerar el catalanisme, ni res, jo vull ser independent. I miro, i busco i estudio si és el millor i quina és la millor manera de fer-ho i de convèncer a la gent epr fer-ho. Després si me la porta el PP o ICV una mica m'és igual --només una mica. Si aconsegueixo que l'independentisme sigui transversal ja hauré guanyat. No m'estic explicant gaire, I'm sorry.
Jo crec que és molt més interessant fer-se les preguntes directament: com volem gastar la pasta pública? com s'han de prendre les decisions sobre aquesta pasta? qui ha de pagar més impostos i per què? com s'ajuda a la gent que ho necessita? com s'evita que la penya s'apalanqui en les ajdues dels demés? com es crea riquesa i quin paper ha de tenir la política en això? com s'ha de tractar la cultura des de la política? quins límits té la llibertat de pensament i acció? etc, etc, etc. Si al final resulta que has regenerat l'esquerra, doncs bones notícies pels fabricants de tela vermella.
Estic d'acord amb el Miquel quan diu que el que està passant al carrer no es pot veure en termes d'ideologies, de fet, el mèrit que té és que les ideologies han quedat al marge, com a quedat al marge fer ús dels mitjans de comunicació (influenciats per les ideologies), perquè el malestar es fa palès arreu.
Parlàvem "d'esquerres", fa temps que es diu que parlar d'esquerres i dretes està obsolet, en gran mesura no deixa de reflectir les ferides i rancúnies, com diu el Joan, del passat, això és veritat. Però és la única manera que se m'acut per a diferenciar a aquells que prioritzen les polítiques socials per sobre les econòmiques d'aquells que prioritzen les econòmiques per damunt de les socials. Evidentement, jo en política estic molt peix, però sóc capaç de veure que sense una bona gestió econòmica no és possible una bona política social, però vaja, vull pensar que no tots els partits son capaços de retallar pressupostos i després aconsellar a les persones que fagin ús d'entitats privades. La mesura del retall estic segura que és molt necessària, això no ho critico, el que no em sembla tan necessari és aprofitar per a donar consells d'aquesta mena i son aquest tipus de coses les que diferencien, des del meu punt de vista, la direcció d'uns i la direcció d'uns altres.
Estic molt d'acord amb el Joan en que s'hauria de fer "tabula rasa", desde el meu punt de vista, els que estan acampant estan fent una labor en aquest sentit tan positiva i "regeneradora" com la que esteu fent vosaltres des de dins dels vostres partits. Cadascú tria com fer les coses, hi ha persones que ara mateix pensen que és necessari desvincular-se dels partits per a poder fer-les, ja que dins dels partits hi ha de tot menys intenció de "canviar la plantilla de jugadors". Aquest és un altre dels problemes, crec.
Us passo un mapa "picantó". En aquesta ocasió si que els obsolets termes "dreta-esquerra" deixen d'existir per a agermanar-se espiritualment en un sol cant celestial... jeje:
voto en blanco, voto nulo o abstención: ninguno sirve
ResponEliminacomo me preocupaba este tema he estado informándome por ahí y la verdad el resultado es un poco deprimente: ninguno sirve, así que como diría Kant: la libertad existe para escoger, hay que votar a alguien: a quien? eso cada cual.
1) La abstención
Es simplemente no votar. Es una opción totalmente válida y legal, prevista y regulada en nuestro sistema electoral: aquellos españoles que no deseen ejercer su derecho al voto no tienen por qué hacerlo. A la hora de hacer el recuento correspondiente para escoger los representantes de los ciudadanos en los diferentes órganos de gobierno, simplemente la abstención no se tiene en cuenta.
2) El voto nulo
Es un voto defectuoso, un voto que no cumple con las condiciones mínimas exigidas para ser aceptado como válido. Entre otros, tiene la consideración de voto nulo los votos en los que una papeleta electoral aparece con tachaduras o comentarios. Los votos nulos se contabilizan, pero aparte de eso tampoco se tienen en cuenta a la hora de asignar los representantes.
3) El voto en blanco
Aunque ni en la Ley Electoral ni en ninguna otra parte se indica, de forma oficial, para qué sirve el voto en blanco, este se considera universalmente un voto de protesta, asociado a ciudadanos partidarios de la democracia, pero que no se sienten representados por los partidos existentes. El voto en blanco es el voto del ciudadano que quiere votar pero no tiene a quién.Según la Ley Electoral, “se considera voto en blanco, pero válido, el sobre que no contenga papeleta y, además, en las elecciones para el Senado, las papeletas que no contengan indicación a favor de ninguno de los candidatos.”Los votos en blanco son votos “válidos”, y se contabilizan como tales a la hora de calcular el total de votos válidos emitidos. Sin embargo tampoco se tienen en cuenta a la hora de asignar los representantes, salvo por lo siguiente: El número total de votos válidos se utiliza para calcular el número mínimo de votos necesarios para que un partido político obtenga representación en una circunscripción: en unas elecciones generales, el 3% de total. Los partidos que no obtienen al menos ese porcentaje mínimo de votos se eliminan. Los restantes partidos se asignan los representantes ignorando ya los votos en blanco y los votos a esos partidos minoritarios eliminados.
A la práctica
1) La abstención es para los que no quieren votar. La abstención no es una forma eficaz de reflejar la disconformidad de los ciudadanos, porque no se puede cuantificar de forma clara el número de abstencionistas disconformes.
2) El voto nulo es un voto defectuoso, pero también es utilizado por algunas personas como forma de protesta. El problema de usar un voto nulo para protestar, actualmente, es parecido al de la abstención: salvo algún caso puntual excepcional muy concreto, no hay forma de conocer el número de votos nulos que son votos de protesta y el de los que son de ciudadanos que simplemente se han equivocado al votar.
3) El voto en blanco es la forma de protesta “oficialmente” aceptada en la mayoría de las naciones que tienen sistemas de gobierno democráticos (o al menos aparentemente democráticos). Aunque los motivos para votar en blanco pueden ser muchos, un voto en blanco es considerado siempre un voto de protesta y casi siempre se aceptará la intención democrática del ciudadano que emite ese voto.
Es decir, de las tres opciones, la única que refleja cuasi-inequívocamente un voto de protesta de un ciudadano demócrata es el voto en blanco.
El problema
Pero hay un problema. En la práctica, ninguna de las tres opciones tiene fuerza. Los políticos se van a repartir los escaños sin importarles cuánta abstención, votos nulos o votos en blanco hayan existido, ya que han hecho una Ley Electoral a su medida que les permite ignorar a los ciudadanos disconformes, a su abstención y a sus votos de protesta.
hola Cristian,
ResponEliminaAntes que nada, gracias por arrojar luz a esta cuestión que, sin
duda, toma ahora - visto lo "contentos" que estamos todos con nuestras
realidades- una enorme importancia. Resulta paradójico comprobar que,
viviendo en la sociedad supuestamente más democrática de todas, no
podamos mostrar nuestra disconformidad en las urnas puesto que, como
has explicado, resulta que el mensaje de vacío representativo que
uno/a quiere dar (es decir, señala con el dedo directamente a la clase
política no casándose con nadie y, por tanto, hace un gesto para
desmarcarte) finalmente acaba convertido en un apoyo a lo que la
mayoría ha decidido. ¿Quién entiende eso? Porque yo la verdad es que
no, de hecho, lo que entiendo es que no tengo derecho alguno para
hacer un gesto de desplante que, en momentos como los presentes me
atrevería a decir que es, más que opcional, necesario.
Bueno, el caso es que la única forma que he encontrado para solventar
esto consiste en un partido -ya constituido- llamado Ciudadanos en
Blanco. Si votas a este partido ( como es un partido legal) tu voto no
se diluye en el sinsentido, lejos de eso, los votos a este partido se
traducen en escaños vacíos en el parlamento. Es decir, que en lugar de
ir un tipo del partido a representar a los disconformes (cosa
contradictoria), no va absolutamente nadie y esos escaños no son
ocupados por ningún otro partido con el cual no te sientes
representado y al cual has querido evitar votar: te representa el
vacío absoluto! tan necesario, por otra parte, para volver a
replantear las cosas desde cero.
Dejo la página web para quien le pueda interesar:
www.ciudadanosenblanco.com
Eli
Gracias Cristian.
ResponEliminaMuy brevemente. No creo que el voto en blanco sea el de protesta puesto que cuenta, como tu dices, como voto válido y, por tanto, refuerza el sistema electoral. Es como decir que estás de acuerdo con el sistema pero que no hay ningún partido que te convenza. El sistema electoral está hecho para que no haya cambios, para que todo siga igual, para que puedan seguir robando nuestras vidas y, además, contando con nuestro consentimiento.
Además, calificar la opción de no votar como abstención es también una invención. Yo me abstengo de elegir cuando algo no me interesa mucho o simplemente me es tan indiferente que tanto da A o B. Creo que no debe ser el caso en unas elecciones. El (NO)VOTO debe ser muy pero que muy concienciado y muy pero que muy activo. Puede ser una forma de mostrar el desacuerdo con el sistema, simplemente expresar que mientras sigan estas reglas del juego una no quiere participar.
Buena jornada de reflexión.
Mònica
No és per molestar, però, per què us plantegeu la qüestió de participar del sistema o no participar del sistema només com una equació de: voto/no voto/voto en blanc a dos dies de les eleccions? Els polítics seran uns fills de puta, però ja m'agradaria veure-us a tots plegats organitzant-vos al voltant d'una idea de justícia i deixant-vos les banyes per convèncer la gent que participi, vagi a un putu acte, o s'informi una mica millor de les conseqüències de les polítiques econòmiques. O us penseu que ningú havia alertat de la situació que vivim ara? Voleu que us vinguin a casa, us piquin a la porta, us donin la raó, i us doni les solucions màgiques que pogueu comprendre en 10 minuts? O 2 dies? Jo no votaré perquè visc a l'estranger i la puta embaixada espanyola és tan profundament inútil que no m'ha arribat el vot a casa malgrat, un cop més, haver fet tots els tràmits a temps. Però tinc claríssim a qui votar, perquè no voto un sistema, voto persones disposades a canviar el sistema en una direcció o un altre, assumint que els meus desitjos no tenen perquè ser els dels demés. El que em fa ràbia és que jo que sóc un yonki de la política, quan passo més de 10 minuts parlant del tema en serio, la majoria de la gent em demana que canviï de tema. Perquè sí, és avorrit.
ResponEliminaPerdoneu la diatriba, en realitat no us conec a tots, i no sé si sou així o aixà, en realitat no és contra vosaltres, és contra la gent que es caga en el sistema però ni tan sols el coneix. O s'asseu a fer propostes pensades durant 5 minuts que fa dècades que la ciència política de dretes i d'esquerres ha demostrat que són inútils o directament contraproduents. I es pensen que els demés som subnormals per no haver-hi pensat.
Haha, com m'encenc. Visca la política.
Petons,
Jordi Graupera
La opcion de Eli me parece cojonuda.
ResponEliminaRespecto a lo que dice Mónica, a veces he oido que no puedes luchar contra el sistema desde fuera de él. Si no votamos nosotros los demás deciden por nosotros....y esa opcion, visto lo visto, me da un poquitin de miedo.
Igualmente votar hoy en dia me plantea el mismo dilema que elegir entre un rico helado de caca y un rico helado de mocos...dificil de valorar.
Un beso a todos...
PD: vuelo este julio forever a barcelona....necesitaré vuetra ayuda!!
Assumpta
oido cocina, per cert si us voleu posar de molt mala llet i entendre una mica més què està passant al carrer, al món i qui és el dolent de la peli (que existeix...) mireu INSIDE JOB
ResponEliminaAss, jo a formen, vens de visita??
Aina
INSIDE JOB és un gran documental que explica molt bé la crisi financera americana...però no la crisi espanyola. El Banc d'Espanya havia prohibit anys abans que els bancs espanyols compressin el tipus de fons d'inversió que havien empaquetat les hipoteques subrpime dels EUA. La crisi espanyola és culpa de a) la bombolla immobiliària causada pels baixos tipus d'interès del Banc Central Europeu (a Espanya, al 2007, un 19% de la població activa es dedicava a la construcció, quan en un país normal ronda el 4%) b) els cotractes laborals --indefinit i temporal-- de la legislació espanyola c) la despesa desaforada del govern Zapatero quan va començar la crisi immobiliària (PlanE: ZP va pensar o va voler fer-nos creure que si aquest 19% de treballadors de la construcció no els contractàven les constructores, les podia contractar el govern per pavimentar carrers i places. Resultat: la ruina) i d) una economia basada ens els salaris baixos enlloc de en la formació i la competitivitat.
ResponEliminaPetons,
Jordi Graupera
en definitiva per una mala gestió del govern segurament portada per la cobdicia d'uns quants
ResponEliminaAina
Mi granito de arena:
ResponEliminaJordi, me declaro culpable de no saber casi nada de política, de vivir el momento de oídas, de ser imbécil y pensar que trabajando mucho no me puede pasar nada. Me declaro naive absoluto.
Pero también acuso. Acuso a la clase política por no saber captar talento capaz de gestionar y gobernar bien, acuso a los bancos por especular con la cultura de la propiedad de este país y acuso a las empresas de no saber arriesgar nada que no sea fungible como los trabajadores. Y acuso también a la clase intelectual, en concreto a la intelectualidad política de no saber comunicarse con el resto. Si la cultura política es importante, el deber de comunicarla es vuestra. Si tú eres capaz de apasionarte con ella, yo y seguramente muchos de los que están copiados en este mail también.
No vale criticar a un niño que no sabe caminar cuando se lo explicas con un libro en lugar de salir a pasear con él. No vale. No se puede tolerar estar tan cargado de razón y decir ya lo sabía cuando los demás no.
En la acampada de Barcelona (no sé en la de Sol y las otras ciudades) faltan intelectuales. Faltan razones y razonamientos, faltan recursos nuevos, falta preparación pero sobran ganas.
Vamos a aceptar todos nuestra parte de culpa y dejar de tirar balones fuera. Todos lo hemos hecho mal, ergo todos nos jodemos por igual.
Besos a todos,
Edu
Jordi Graupera
ResponElimina1. tú no eres un niño.
ResponElimina2. no sé qué más esfuerzos quieres que haga para comunicar: tu me has visto sufrir escribiendo, publicando, aprendiendo cosas difíciles, frustrándome, enfrentándome conmigo mismo y con los demás.
2.b. sólo que leyeras los periódicos cada día, verías que no soy el único. Y que soy de los peores.
3. He seguido toda la asamblea en streaming. Todas las intervenciones. Me parecen en un 80% patéticas por hipócritas. No puedes criticar a los políticos por poco honestos, y luego criticarlos de oídas, es poco honesto. Parecía un partido de fútbol.
4. Uno de los principales problemas es que la gente no quiere oír las soluciones posibles, porque son desagradables. Y prefiere creer en cuentos de hadas sobre conspiraciones.
Tú acusa a los bancos si quieres, y estoy seguro que algunos se han aprovechado de la buena fe i la avaricia de gente que no sabia o no quería leer la letra pequeña.
Pero sin bancos no existiría nada. Ninguno de los progresos que disfrutamos. De Apple al Paki. Y el bien que han hecho nadie lo reconoce nunca, porque es más fácil creer que son unos cerdos avariciosos.
Hace 5 años yo me discutía con la gente porque decían: 'los bancos son unos cabrones, sólo te prestan dinero si tienes un aval, es decir, si ya tienes dinero. Lo pobres no pueden acceder a los créditos." 3 años después me discutía con la gente porque decían: 'lo bancos dieron dinero a los pobres que no podían devolverlos para esclavizarlos." La misma gente. En la calle, en la radio y en la prensa.
Yo me he indignado miles de veces en los últimos 10 años. Por las políticas, por la economía, por los políticos. Por el sistema. Pero no pretendo que los demás sean espejo de mi indignación, y no me dedico a acusar a nadie: me siento a aprender. Que no es tan difícil. Sólo aburrido.
La gente se queja porque no hay ningún partido político que les represente. Vale. En qué sentido? Has leído los programas electorales?
Quieres que alguien invente un partido, que diga lo que tu piensas, de una manera que lo puedas entender, y que además tenga razón, y lo puedas conocer sin efuerzo, como conoces a los demás partidos. Y si no existe, entonces es que el problema es del sistema. Tú que has trabajado en campañas políticas de publicidad, ¿no será que como nadie quiere hacer el esfuerzo de comprender qué consecuencias tienen las cosas, la única manera de explicarse sea la demagogia, porque es la única manera de ganar unas elecciones?
ResponEliminaAquí va una idea que no gusta a nadie, pero que es una verdad como un templo:
La primera y más importante medida que hay que tomar en españa es abaratar el despido y acabar con la negociación colectiva. Ahora cualquiera me llamará neoliberal, a favor de los ricos, facha o de derechas. No es que me importe, pero ejemplifica muy bien lo que te digo. A mi me ha costado 10 años entender por qué esto es así. Y no es fácil de explicar. La principal consecuencia de no poder decir esto, de no poder ni abrir la boca para explicarlo, es 5 millones de parados. Y 45mil personas en Pl Cat, clamando por la nacionalización de la banca. Será muy bonito que por fin la gente se interese, y es una oportunidad para explicar cosas, sí, de acuerdo, pero entiendes que no hay manera de decirlo, explicarlo, comunicarlo? La democracia es un sistema en el que la gente debe tener opinión, porque ésta cuenta: qué más puedo hacer yo para explicarle a la gente lo que he descubierto, además de continuar? Si la gente no está dispuesta ni a admitir su ignorancia! Ahora me dices que no te he enseñado a caminar más que con un libro, y que no te he sacado a pasear? Pero si llevo 10 años insistiéndote en salir a pasear!
Si no estás dispuesto a salir a pasear, a caerte y hacerte daño, a que cueste y sea aburrido, al menos no acampes en una plaza y me hagas creer que ése es el foro donde tengo que decir la mía. Los foros ya existen. Son imperfectos sobretodo porque la gente pasa de ellos. Cuando la gente ya ha visto la pobreza asomando el hocico, entonces se ha ajuntado a una asamblea sin garantías, pura presión, toma la calle. Perdona? Yo llevo 10 años aguantando que a la gente le sude la polla todo, y ahora tengo que ir a explicar que si se aplican sus medidas que pretenden imponer por presión, nos vamos directos al 3er mundo?
Me da vergüenza verlo. Escucharlo. Demócratas? Pero si han dejado que se pudra todo hasta que les ha tocado a ellos! La assamblea no es la solución a nada. A nada. Sólo es una forma de creer que estás haciendo algo. Que no es nada. Lo siento.
Mañana, siguiendo mi sentido del deber, y a pesar de que se me van a tirar encima, publico un articulo muy clar y duro en LV. Qué más quieres que haga.
Si hasta en un alarde de debilidad me he ofrecido a entrar en la acampada por vídeo-conferencia.
Jordi Graupera
No hablo de mí. Hablo de las 45.000 personas que hay acojonadas en una plaza muy grande de mi ciudad.
ResponEliminaYo soy comunicador. Te aseguro que el principal problema para captar la atención de la gente está en encontrar la forma, no el contenido. De lo contrario, BMW no haría anuncios y Coca-Cola tampoco. Ya son buenos, ya lo han hecho todo. Si los periódicos no se leen, la responsabilidad también es de los periódicos, además de los que no los leen. Si la sabiduría se transmite por canales equivocados no llega a ninguna parte. Esto lo sabes tú y lo sé yo.
Yo acuso a todo el mundo. Todos tenemos responsabilidad, todos, todos, todos.
La gente no quiere oír las soluciones porque tiene miedo. El miedo se erradica con el conocimiento. Volvemos al principio de la cuestión.
¿Sabes lo de la sección de economía de Sala i Martín en TV3? Pues así.
Esto no es contra ti, aunque entiendo tu disgusto porque sí, te he acompañado durante muchos años por tus muy diversas andanzas.
Love,
E.
Bon dia a tots i totes a la vila del pingüí,
ResponEliminadesprés de llegir els diferents correus, anar ahir a la plaça Catalunya a veure què s'hi coïa i llegir avui l'article del Jordi a la vanguardia, m'agradaria mostrar-vos els meus dubtes i les meves intuïcions sobre el tema que ens ocupa.
Començaré dient que encara no sé del cert a qui votaré demà i ja fa mesos que em trobo així. Per a les autonòmiques ja va ser difícil decidir-me. Això em passa perquè, tot i que hi ha partits dels qual m'interessa el programa, ja no hi confio gens en la classe política. Hi ha gent, seguríssim que n'hi ha, que entra a la política amb idees honestes i valentes i amb bones intencions, però la realitat és que no estan preparats per assumir un càrrec polític i la maquinària els acaba engolint. Tenim exemples locals, nacionals i mundials.
Em preocupa veure com la realitat política funciona a dos nivells, el públic i el privat i tenir la certesa que el joc polític és, sobretot, un joc a porta tancada. Així és també a nivell local, nacional i global. Les institucions que governen el món realment (banc mundial, fons monetari internacional, organització mundial del comerç, ...) són opaques pel que fa al ciutadà, que sap poc o gens de com funcionen (qui tria els càrrecs i per què) i que no té veu ni vot sobre les polítiques i les decisions que es tiren endavant. Decisions i polítiques que més que res tenen a veure amb l'economia i poc a veure amb les idees. Això em preocupa profundament.
Des de la meva enorme ignorància respecte del dia a dia de la política, a nivell general tinc la sensació que els nostres polítics, els d'aquí, decideixen poc sobre les qüestions importants que ens afecten a tots: les retallades, les pensions, l'edat de la jubilació, .... Sinó que més aviat són titelles de la política mundial que és la que realment governa i curiosament és la que no té cap mena d'estructura democràtica i per això precisament no és gens transparent. Per això, veure les campanyes electorals que s'han emès aquests dies, tan miserables, em provoca una indignació enorme. Sembla que la qüestió, per als polítics sigui la de fer-se amb el poder sabent que la majoria de coses que proposen no es podran dur a terme, prometent el que saben que la gent vol sentir. Tot plegat fum i poca cosa més. La classe política necessita fer un canvi radical de discurs.
Fins aquí el meu desencís i la meva indignació, que són els que em van dur ahir a la plaça catalunya. Ara bé, que compartim motius per estar indignats no vol dir res més que això mateix.
ResponEliminaAmb la Marta ens preguntàvem ahir si era criticable que la gent es queixés sense aportar solucions. Home, que la gent es queixa és un fet i que la queixa assenyala els problemes també, però tenir solucions ja és alguna cosa més difícil. És important queixar-se, indignar-se i anar a la plaça catalunya o recolzar als acampats perquè tot el que sigui promoure el debat polític ja és millor que l'apatia i la indiferència a les que estem habituats. Aquesta implicació hauria de ser normal. Sens dubte, els indignats han sorprès al món sencer i d'una manera o altra a partir d'ara se'ls haurà de tenir en compte.
Però la indignació té una cara oculta, un matís, que és el que el Jordi, en el seu article, explica: no hem estat del tot honestos amb la democràcia i els valors que tan defensem, i sobre això hi hem de pensar també. Hem viscut tan bé com hem pogut i si això ha significat aprofitar-nos del sistema doncs ho hem fet, igual que els polítics fan, i hem anat a la nostra per damunt de tot. Aquests no-valors individualistes i (perdoneu) purament capitalistes han estat els nostre pa de cada dia i ho hem normalitzat i fins i tot aprovat entre nosaltres com si fos el que calia fer. Podem criticar la societat i dir que som fills del nostre temps per treure'ns de sobre la responsabilitat, però el fet és que també som responsables del que ha passat perquè hi hem col·laborat. Podríem haver estat més crítics i fer ús de tots aquests coneixements que tenim, però hem preferit mirar cap a un altre costat i seguir fent el que crèiem que ens convenia. Sí, semblava que el sistema ens avalava i que, per tant, estava bé. No dic que fer-ho d'una altra manera sigui fàcil, dic que senzillament és possible.
Així, penso que la crisi ha posat de manifest aquests dos aspectes: que n'estem cansats d'una classe política decadent i que els ciutadans podríem haver fet millor les coses. Per tant, cal un doble canvi si és que realment volem creure en la democràcia que prediquem, perquè ara per ara tenim una democràcia mediocre. Això implica, per començar, que difícilment tornarem a viure com hem viscut fins ara, i que haurem de trobar altres vies que facin sostenible el nostre sistema de vida. Voler-ho tot i voler-ho ara, no és possible ja. Conseqüentment els polítics han de deixar de prometre en va i iniciar un camí de transparència i sinceritat que ens ajudi a entendre quina és la nova realitat que ens assalta a dia d'avui.
Bé, perdoneu el super rotllo. Veig que he de millorar, com a mínim, la meva capacitat de síntesi, tot i que segur que m'he deixat coses...
En aquesta llista de correu hi hem creat una petita plaça catalunya on també opinem i debatem i em sembla que és bo que ho estiguem fent.
Petons a tots i totes!
Aida
Aida, 100% d'acord amb tu. HAs expressat amb calma i serenor (com sempre) la meva confusió excitada d'aquests dies. Gràcies. Tot és molt confús. Aquest matí vaig cap a Washington Sq. a la concentració en solidaritat amb les acampades, aviam què s'hi diu, i us ho explico.
ResponEliminaPetons a tots.
J.
ostres! Jordi ja ens expliques!!
ResponEliminapetons a tots, potser tot això servirà perquè comencem a pendre conciència i a despertar de nou...
Aina
M'ha encantat el mail de l'Aida, diria que hi estic d'acord amb tot.
ResponEliminaHe llegit l'article del Jordi i també m'ha agradat, cal fer autocrítica profunda, profunda, molt profunda, el primer pas d'aquesta autocrítica és prendre la decisió de demà amb tot el que comporta tan si votes com si decideixes no fer-ho, a un partit o a un altre, tan si vas decidir el teu vot fa 10 anys com si el decideixes aquesta nit, que per alguna cosa es diu "jornada de reflexió".
L'única cosa en la que discrepo Jordi, si em permets, és que no sé si és tan divertit dormir al terra d'una plaça durant dies i dedicar el teu temps a articular comissions i assamblees al ras. "Alternatiu" (per dir-ho d'alguna manera) no és sinònim de xixarel·lo o perroflautic, la complexitat en algunes ocasions no es dóna però en d'altres indiscutiblement sí. El que dic és tan lògic i evident que a vegades se'ns pot arribar a oblidar. Una revolució no és mai quelcom simplista. Mai.
De fet, em sembla tan poc divertit dormir en una plaça durant dies que en cap moment m'he plantejat anar-hi i fer-ho. Sento molta admiració per totes les persones que estan fent possible el que està passant perquè al cap i a la fi, com dèia, no és qüestió només de les eleccions de demà, les eleccions de demà penso que son el primer pas d'un camí molt llarg d'autocrítica cap a (esperem) quelcom nou o, si més no, quelcom analitzat com cal. I totes aquestes persones estan sent els agents primers d'aqueste autocrítica.
Mooolts kisses
Eli
Sí, és una assumpció meva basada en els meus gustos, ho admeto: a mi em sembla divertit, però jo sóc un kumba, you know.
ResponEliminaI, per cert, jo no votaré aquestes eleccions. Com tampoc vaig votar a les catalanes...perquè l'embaixada espanyola a NY, i el ministeri de l'interior, són tan profundament subnormierdas que malgrat estar-hi registrat, m'han tornat a enviar el cens a casa de Barcelona enlloc del vot per correu. #mecagunlaputad'orus.
En vaig fer un article i tot durant la campanya passada: http://jordigraupera.cat/?p=477
I, ja que tothom sembla diposat a parlar dels temes ara, us enganxo un altre article que vaig fer durant la campanya de les catalanes: http://jordigraupera.cat/?p=483
Petons.
J.
Hola, jo també volia dir que m'ha agradat el mail de l'Aida i que el comparteixo al cent per cent. Sóc de viatge i no tinc gaire temps per escriure quelcom amb cara i ulls a l'alçada del que s'està dient aquí, però segueixo aquesta cadena amb molt d'interès. Gràcies a tots!
ResponEliminaPetons
Alba
Jordi, amore, jo tampoc sóc una kumba, precisament el que volia dir és que hauríem d'intentar deixar els tòpics de banda, tan per una part com per l'altra. De fet, estic d'acord amb el teu article quan parles de l'autocrítica per això mateix: perquè fer autocrítica, tal i com jo ho entenc, és pensar de veritat deixant de banda esquemes mental tan perniciosos.
ResponEliminaD'altra banda, Jordi, amore, tothom té dret a parlar de política perquè vivim en un estat democràtic. Jo no em dedico a la política, ni molt menys en sé del tema ni una quarta part del que en saps tu però això no treu que la meva opinió sigui vàlida, vist el context en el que ens estem movent: entre amics. És a dir, jo no em plantejo anar a fer mitings ni menjar-li l'orella a ningú, ni se'm passa pel cap però, evidentment, quan escolto ho faig i després poso el que he escoltat "en quarentena" per després decidir si hi estic d'acord o no, vingui d'on vingui el discurs, tan si ve d'un especialista com si no. Això ho faig en tots els àmbits de la meva vida.
Per sort, ara tothom sembla disposat a parlar d'aquests temes. Seria realment perillós que no ho féssim fins i tot en moments com aquests.
Lamento que no puguis votar, de totes maneres, res del que he dit anava en aquesta direcció.
Gràcies, em llegeixo ara els altres articles.
Muàs.
Eli
Jo he dit que Sí que sóc un kumba, eh? A mucha honra! :)
ResponEliminaI jo no dic que no puguis comentar, ni opinar, només faltaria! Al contrari! Dic que m'agradaria que opinéssim tots plegats més sovint. Tampoc cal anar als mítings, que són un rotllo en general, però sí que penso que l'estat de la comunicació política i de la classe polític del nostre país són, en general, un reflex de les actituds i interessos de la gent, encara que sembli el contrari. Hauries de veure la quantitat de folis que la gent roba de Catalunya Ràdio o les trucades personals que la gent fa desde les oficinies --a les seves nòvies/us de l'estranger, etc... Jo també em vaig pillar uns folis del rectorat quan vaig marxar, by the way: encara són a Borrell, a l'armari darrere el sofà, per si algú en vol.
Repeteixo el que vaig dir en el primer mail: no va exactament per vosaltres, però cal implicar-se més en els canals que existeixen abans de dir que no serveixen, crec. Que no vol dir que siguin perfectes, claru.
Petons, petons.
j.
Somos seres de transformación, no de adaptación (Paulo Freire).
ResponEliminaGràcies pel debat.
Berta
Hola familia,
ResponEliminaAntes que nada una apreciación: me encanta este debate! La verdad es que yo solo quería expresar la idea que no ir a votar, votar nulo o blanco es un tema, como la monchi apuntaba, difícil cuanto menos.
Y yendo al temita:
Punto 1: la revoluciòn-cacerolada-kumbas a mogollon-indignados-cualquiera que se movilice en conjunto para reflexionar sobre la situación política actual.
Es curioso de donde nacen las revoluciones. Nadie lo sabe del todo cierto. Hay libros que intentan explicarlas, si, pero al final es como un video viral, todo el mundo tiene razones diferentes, pero todos acaban coincidiendo en una especie de agora espontanea.
Ahora bien, no todo es magia y misterio en esta vida y este sentimiento, el mismo que nos anima a todos a seguir debatiendo, tiene alguna de sus raíces en el descontento mayoritario hacia la clase politica. Politicos que a su vez toman decisiones, como muy bien apuntaba gorgo, dificiles y arriesgadas, secretas e impopulares (strauss?) que a su vez dependen de organismos internacionales, europa por ejemplo, que a su vez dependen de decisiones economicas (como es el caso de la mayoría de las guerras, arcadi oliveras dixit).
Con lo que nos encontramos al final con una ciudadania que enfoca si descontento en personas que, en su mayoria, hacen lo que pueden e intentan hacerlo bien. Cosa que no significa que lo hagan bien y que ademas son muy dificiles de juzgar dada la conplejidad del asunto.
Pero vayamos a lo practico: votar colores es tan imbecil como votar una lista plagada de imputados, asi que visto lo visto, algunas propuestas interesantes me parecen:
Intentar romper el bipartidismo agilipollante en el que vivimos.
Votar listas abiertas, que promuevan la excelencia individual y no la demagogia idealista.
Vivir de acuerdo con las necesidades de cada uno y ser humildes, repartir el trabajo (a mi me sobra por cierto) e intentar, en la medida de lo posible, no ser egoistas con aquellos que mas lo necesitan.
No especular: ni con el dinero, ni con la tierra, ni con las ideas. Intentar ser concreto y cumplir, por ejemplo, con las promesas electorales.
Añadir a quien considereis oportuno a entrar en este mini foro que a todos ayuda y que en definitiva enriquece, como dice aina, nuesta conciencia politica.
Es que los dedos me van solos, asi que me callo...
Os quiero
C.
estimats,
ResponEliminamoltes gracies pel debat, porto mesos fora de casa, setmanes sense mirar el correu i la veritat es que ni tan sols he intentat anar a demanar el vot per correu perque demanar a Ha noi que t'enviin la papereta a Phnom Penh es fer cua per res. Ara ja no em sento tant lluny de casa...
el mail de l'Aida m'ha encantat. Ara mateix no estic en condicions de fer cap reflexio sobre el marron que teniu dema, i a mes a mes no entenc gens el teclat d'es d'on escric, pero despres de gairebe 3 mesos a Asia, on practicament res funciona sense corrupcio (des de la policia fins l'escola, passant pels hospitals i, com no, la classe politica) soc mes conscient de les coses que m'agraden de les democracies europees.Una concentracio com la que viviu a casa, aqui, es impensable. A cambodja fa mesos que bombardegen un temple milenari i ningu ha fet public ni tan sols que el temple esta tancat al public.
Per tant no puc estar mes d'acord amb l'Aida, i potser soc mes optimista que vosaltres perque soc fora i em cremo menys (en aquest metaforic, perque literalment sem cau la pell a trossos).
un peto molt gros a tots i anims!
Marta
Saluti a tutti!
ResponEliminaAquest mail neix arran de l’article del Jordi (no sóc original en això) i
en el mail “macro” enviat pel Cristian. Merci per fer-me arribar aquest
debat...
Crec que el sentit de l’article del Jordi és molt pertinent. Toca el moll
de l’os. El canibalisme social triomfa perquè som com som, i volem el que
volem. Tenim un desig, una voluntat, un individualisme constitutiu. Per
això, Jordi, crec que tens tota la raó quan acuses que aquells que es
queixen en nom de la “bondad” han aplicat alguna d’aquelles “maldats” en
virtut del seu propi interès, i al preu que fos.
Ara bé, dit això crec que hi ha un tema de fons. El gran desengany que
tenim a “Occident”. Rawls deia que hi ha un sentiment de justícia inherent
en cadascú de nosaltres, i jo hi crec. Forma part de la pau social i
emotiva de cadascú de nosaltres. Ens hem de posar d’acord en què és
justícia i assumir el pacte, cert, i tenim més sortida. Potser el rerefons
és que la gent se sent estafada amb aquest pacte. Alguna cosa no acaba de
funcionar, alguns esquemes no s’ajusten a la realitat, i es té la sensació
que “ens l’estan fotent” per tot arreu. I en això crec que té les de
perdre l’esquerra.
“L’esquerra”...Què és “l’esquerra”? És evident que la “lluita de classes”,
“l’opressió” del patró, “proletariat”, etc., té poc ressò. El nostre
context té altres paràmetres i cal una relectura. No val acudir a grans
discursos i a grans dogmes del passat que tenen raó “perquè sí” per tapar
una inoperància semàntica. Cauríem en una nova dogmàtica quasi-eclesial
que parlaria en nom del “sentit comú” (el menys comú dels sentits...) i la
bondat. Un nou “teísme” moral, vaja... Estic convençut que el gran repte
és poder conjuntar les parts que ens composen (com diria Plató), i això
vol dir procurar una defensa de la lliure realització personal i econòmica
conjunta i solidàriament a l’assegurança d’un context social que promogui
i protegeixi el dret de tothom a ser algú, allò que vol ser (en la mesura
del possible). O viceversa. En definitiva: Rawls, Habermas, A. Sen... El
repte és immens i exigent, perquè depèn de tots, i ja se sap que una poma
podrida podreix el cistell...
El sistema polític està podrit, té ronya. Viu en la paraula i poca cosa
més. El polític s’ha convertit en el nou sacerdot, però ja no creiem en
super-herois. Ni els metarelats, com diria Lyotard. La relació a casa
nostre entre el “dir” i el “fer” és psicòtic. Tothom sospita del gran
altre, el “sistema”, i se n’aprofita. “Tonto el último”, sembla que ens
diem constantment. El “sistema” és així. Però qui coi és aquest sistema?
Com deia la poetissa, “tu, tots, tothom”... Ara bé, preval la sensació, i
això és greu, que deu haver una mena de realitzador del “show de Truman”
més enllà de tot plegat que es deu estar “partint” i dient-se: “Mira
aquest pringats, ara es ploren...”.
Miquel
Regeneracio
ResponEliminaBon dia,
veure com Convergència no ha deixat d'inocular nova sang dins les seves files des que el gran capo (jordi pujol) la deixes una mica malmessa donat el gran buit que va deixar un carisma com ell (no entro a valorar políticament les seves accions, però ningú podrà dubtar que el pes específic d'una persona com el pujol al panorama polític era notable), em fa pensar en una cosa: la importancia de la regeneració.
Regenerar és democràcia, és oportunitat, també és risc, òbviament, però sobre tot és intel·ligència. De la mateixa manera que la caiguda del gran totem pujolista va arribar un moment que es va fer totalment necessàri, ara a Barcelona, els socialistes tenen un gran repte (a Barcelona i a Catalunya en general): ser capaços d'obrir la porta als pensadors de l'esquerra, per a que facin net a les cantonades on s'acumula la brossa. L'esquerra, desorientada a tota europa necessita regenerar, recrear, els seus referents per donar resposta a tota aquella gent que se sent d'esquerres i ara mateix no té on recolzar-se. Hi han intelectuals, polítics, oradors, gent de carrer i gent d'acadèmia, hi han les 50.000 signatures que han recollit a la plaça catalunya en 4 dies d'indignació, que necessiten una resposta que s'aguanti, capaç de marcar horitzons de futurs i plantejar solucions estructurals, des del punt de vista de l'esquerra, a la situació que viu el món.
Cal felicitar al Trías i a CIU per haver entés que el monolitisme no porta enlloc, ni tampoc el populisme laportià ;) cal seguir debatent, per què d'aquí un any sant torne-m'hi.
PD: de la mateixa manera que tothom pot afegir qui vulgui, qualsevol també es pot donar de baixa.
Bon dilluns
c.
bon dia a tothom! totalment dacord que al suposat pensament d'esquerra li cal regenerarse...de fet a Barcelona ciutat ja fa temps que el que hi ha es una politica de la prohibicio constant encarada nomes a quedar be de cara al turisme..esperem que aixo canvii, sigui amb qui sigui.
ResponEliminaSi felicitem a convergencia tambe hem de felicitar al PP...en fins. A continuar amb aquest debat, a veure quin ambient es respira avui a la plaça catalunya
petons
Aina
Bon dia,
ResponEliminaSi, és evident que l'esquerra fa aigües per a tot arreu. De fet, és veritablement l'esquerra, l'esquerra? No sé si m'explico... diria que "esquerra" en el pla polític imperant s'ha convertit en un concepte mòrbid i absolutament maleable. Suposo que en part és -i perdoneu si pot semblar reduccionista- que el model capitalista cap al qual ens estem dirigint (el model USA, des del meu punt de vista perillós perquè pot arribar a convertir-se en deshumanitzant si no es conté, cosa que no treu que també tingui coses positives) acaba sent un model piramidal, que és contradictori amb les demandes socials d'esquerres. És a dir, el meu dubte és: es pot conjugar veritablement aquest model capitalista amb polítiques d'esquerres?
En fi, gràcies, estic aprenent molt.
I si cal felicitar al PP perquè ha guanyat CiU (els felicito als dos), també caldrà felicitar a Plataforma per Catalunya si ha guanyat el PP, però d'això me n'abstindré perquè la seva aparició en el panorama em provoca una tristesa profunda, profunda.
kisses.
Eli
Buenas a tots,
ResponElimina- Es diu que la democràcia és el sistema polític que no resol les contradiccions, sinó que el que busca és precisament fer conviure la contradicció en un mínim comú de civisme. Per això sempre estarà travessada per una dinàmica irressoluble que, si es porta bé, és enriquidora. Ara bé, si això és així, crec que es fa difícil entendre com algunes opcions dites democràtiques el que busquen és afegir més llenya al foc amb discursos excloents que no busquem ampliar el marc d’acció del sistema. No es tracta de races o religions, sinó de pacte cívic.
- Dit això, les “esquerres” naufraguen perquè segurament el seu discurs és irrellevant. Els tòpics no són més que paraules, ple de dogmes inalterables i de moralina, que no són evidents per se. Amb tot, ens hem d’entendre, i volem fer-ho bé, per això es busca un “sistema” social de drets i deures, independentment de com es vulgui viure la vida privada.
- El moviment que hi ha és, al meu entendre, més social que ideològic. És la sensació que hi ha “algú ens està prenent” el pèl el que guia el malestar, i en això hi entra el progre, el conservador, el liberal, el verd, l’immigrant. Seria important que això no és trenqués perquè la qüestió no és ja la ideologia, la cultura o els colors polítics, sinó el pacte social al que estem obligats a arribar i, sobretot, respectar
- Segurament deu haver-hi alguna possibilitat de conjugar el liberalisme amb una sensibilitat social i de justícia mínima. És tan just voler prosperar com que en fer-ho no s’estigui hipotecant les opcions de l’altre. I si això passés, cal corregir-ho. Però aquí està el problema, perquè: qui ho corregeix? Quan? Com? En nom de qui? ...I a més, sense mai dissipar la sensació que se’ns escapen moltes coses i que realment no hi ha un autèntic compromís en aquesta necessitat “correctiva” de l’excés individualista.
Saluti!
Miquel
Hola,
ResponEliminaGuaita, em toca d'aprop la regeneració, la regeneració política. Podríem dir que en formo part al partit polític del meu poble, sóc un de la nova fornada, dels nous, dels joves, dels inocent-que-te-la-fotran, sóc un dels els-teus-no-et diuen-tota-la-veritat, un dels segur-que-hi-vols-entrar?, un cadell, el jove de 33 anys?, el per-què-no-t'hi-vas-posar-abans, etc. M'he sentit a dir un munt de qualificatius i desqualificatius inacabable.
Fa dies, vaig començar a tocar política, a informar-me, a formar-me, a llegir, a preguntar, a llegir més (ficció i no ficció, memòries, fets històrics, ...). Sempre tinc la sensació que he llegit i fet poc. Formo part de la regeneració però he llegit poc sobre el tema i si llegeixo més i m'informo més i segueixo fent d'espectador tinc la sensació que sortirè de la fase regeneració i passaré a directament a la fase "carca-dinosaure". Ho he intentat, amb il·lusió, amb empenta, amb força, amb hores, amb moltes hores i de cop et trobes que la maquinaria té un ritme determinat que no és el teu i frenes una mica, que té unes instruccions amb paraules arcaiques i en desús que no entens i no les saps llegir, que "l'això ve de lluny" si que existeix, que la rancúnia també existeix i resulta ser una pedra de plom ancorada als peus, tot i així apretes, animes i fas que el ritme sigui una mica diferent, comences a traduïr les instruccions, a apropar el lluny i anar actualitzant temes, agafes foça d'on pots, et dius a tu mateix "vamos patxi" i aixeques la pedra de plom i quan tot sembla que va força bé, freno de mà i de peu alhora, cop de cap al parabrises i el cinturó marcat al pit, marcat i ben marcat. En aquest cas les municipals són un misteri que no segueixen cap ordre, cap planificació, cap programa, cap fórmula, cap equació, costa d'entedre fins i tot un cop tens el resultat, hi ha una sèrie de variables inqualificables (les antigues enveges, la rancúnia-pedra-de-plom de coses d'abans, la vella guerra bruta de fons, el menyspreu, ...) que sempre van lligades a un passat. I ara pensareu, quin rotllo ens està fotent, doncs és en aquest passat que no hem sabut com marcar l'inici de la regeneració. S'han de tancar molts temes pendents, dins el meu partit i dins els altres, o fer un canvi d'equip complert, a tots els equips, com quan es juga a futbol americà, quan ataquen entra l'equip d'atacar i quan defenen entra l'equip de defensar, no hi ha mitjos equips.
La regeneració, jo no he acampat una setmana a cap plaça, jo porto molts mesos fent petits campaments setmanals, moltes tardes-vespres-nits fora de casa tramant la regeneració (sense veure com el meu fill va creixent, com juga a la banyera i com escup el sopar), amb la mà dreta i la mà esquerra, menjant entrepans, discutint amb els anomenats "carques", decint i guanyant, negociant, aprenent, hores de dinar davant l'ordinador, si ho computo hem surt molt més d'una setmana i de dos treballant. La regeneració, un dia d'aquest es farà una acampada perquè els que juguen a futbol puguin tocar la pilota amb les mans per tot el camp, cagun-deu, no et manifestis i ves a jugar a bàsquet i deixa als del futbol en pau,
o fes com els que es van inventar el handbol, que van començar amb els peus i van acabar amb les mans.
La regeneració porta temps, al meu entendre és necessaria, sinó encara aniriem amb cota de malla i ausbergs pel carrer. Jo hi participo activament, tant o més que els que estan acampats, i no en faig bandera ni hashtags.
En el meu cas ahir se'm va marcar el cinturò al pit i em sembla que el tindré adolorit una bona temporada, serè regeneració a segona fila d'oposició, espero que la regeneració m'aguanti una mica, perquè d'aquí a 4 anys en tindré 38 i no sé què hauré regenerat.
salut
Joan
Hola amics,
ResponEliminahe estat desaparegut de la 'cadena' un parell de dies, molt enfeinat i reflexionant sobre com m'he encès aquests dies. Perdoneu si en algun moment no he estat del tot educat.
Dit això: jo crec que l'error és voler regenerar "l'esquerra." L'esquerra que la regenerin els militants del PSC. Nosaltres pensem idees per sí soles, i si són bones i ens agraden ja les batejarem amb un nom. Els fundadors de l'esquerra no van regenerar cap ideologia, van dir què pensaven i va donar la casualitat que eren a l'esquerra de l'hemicicle.
A més, l'esquerra en part està morta perquè ha triomfat. Hi ha idees que comencen essent minoritàries, però després són transversals, aleshores la pures d'una postura perd sentit. A Espanya al 1900 l'estat controlava el 10% del PIB del país, avui controla el 40%. En 100 anys la idea que l'estat ha de proveïr i igualar i redistribuir ha triomfat. Una altra cosa és que un volgués que fós el 50% i altres el 30%, però és molt poca la gent que vol el 10%. Per entendre'ns: el PP fa promeses que a molts països són d'esquerres. El mateix passa amb la democràcia liberal, que en deien 'buergesa' fa 100 anys. Tothom ha assumit més o menys que el parlamentarisme és la millor solució. Hi ha gent que voldríem llistes obertes, i hi ha gent que voldría circumscripció única, però és molt poca la gent que creu que ens hauríem de carregar les eleccions.
Per tant, regenerar l'esquerra no crec que sigui el que toca, encara que sigueu d'esquerres, a no ser que volgueu perpetuar les elits actuals. A mi això em va costar d'entendre en el seu moment. Jo no vul regenerar el catalanisme, ni res, jo vull ser independent. I miro, i busco i estudio si és el millor i quina és la millor manera de fer-ho i de convèncer a la gent epr fer-ho. Després si me la porta el PP o ICV una mica m'és igual --només una mica. Si aconsegueixo que l'independentisme sigui transversal ja hauré guanyat. No m'estic explicant gaire, I'm sorry.
Jo crec que és molt més interessant fer-se les preguntes directament: com volem gastar la pasta pública? com s'han de prendre les decisions sobre aquesta pasta? qui ha de pagar més impostos i per què? com s'ajuda a la gent que ho necessita? com s'evita que la penya s'apalanqui en les ajdues dels demés? com es crea riquesa i quin paper ha de tenir la política en això? com s'ha de tractar la cultura des de la política? quins límits té la llibertat de pensament i acció? etc, etc, etc. Si al final resulta que has regenerat l'esquerra, doncs bones notícies pels fabricants de tela vermella.
No sé.
Petons.
J.
Mireu el que pensa l'Iceta de la regeneració: http://www.ara.cat/especials/eleccions22m/PSC-Municipals-Iceta_0_485952013.html
ResponEliminaj.
Bona tarda,
ResponEliminaEstic d'acord amb el Miquel quan diu que el que està passant al carrer no es pot veure en termes d'ideologies, de fet, el mèrit que té és que les ideologies han quedat al marge, com a quedat al marge fer ús dels mitjans de comunicació (influenciats per les ideologies), perquè el malestar es fa palès arreu.
Parlàvem "d'esquerres", fa temps que es diu que parlar d'esquerres i dretes està obsolet, en gran mesura no deixa de reflectir les ferides i rancúnies, com diu el Joan, del passat, això és veritat. Però és la única manera que se m'acut per a diferenciar a aquells que prioritzen les polítiques socials per sobre les econòmiques d'aquells que prioritzen les econòmiques per damunt de les socials. Evidentement, jo en política estic molt peix, però sóc capaç de veure que sense una bona gestió econòmica no és possible una bona política social, però vaja, vull pensar que no tots els partits son capaços de retallar pressupostos i després aconsellar a les persones que fagin ús d'entitats privades. La mesura del retall estic segura que és molt necessària, això no ho critico, el que no em sembla tan necessari és aprofitar per a donar consells d'aquesta mena i son aquest tipus de coses les que diferencien, des del meu punt de vista, la direcció d'uns i la direcció d'uns altres.
Estic molt d'acord amb el Joan en que s'hauria de fer "tabula rasa", desde el meu punt de vista, els que estan acampant estan fent una labor en aquest sentit tan positiva i "regeneradora" com la que esteu fent vosaltres des de dins dels vostres partits. Cadascú tria com fer les coses, hi ha persones que ara mateix pensen que és necessari desvincular-se dels partits per a poder fer-les, ja que dins dels partits hi ha de tot menys intenció de "canviar la plantilla de jugadors". Aquest és un altre dels problemes, crec.
Us passo un mapa "picantó". En aquesta ocasió si que els obsolets termes "dreta-esquerra" deixen d'existir per a agermanar-se espiritualment en un sol cant celestial... jeje:
http://maps.google.es/maps/ms?ie=UTF8&t=p&source=embed&oe=UTF8&msa=0&msid=208661973302683578218.00049ca0e3e7654bb763a
I perdoneu, si parlo tant és perquè hauria d'estar estudiant, ja callo.
Eli